La Guerra d’Espanya va ser una guerra civil, és a dir, un conflicte nacional intern, que, tanmateix, es va internacionalitzar fins i tot abans de començar. Sense això, l’ajuda subministrada directa o indirectament per determinats Estats europeus i no-europeus, hauria estat un conflicte de curta durada, tenint en compte la limitada capacitat espanyola per produir armes i subministraments bèl·lics en general, així com la seva dependència exterior de combustibles i productes industrials essencials.
La Guerra Civil espanyola va ser, per altra banda, una més de les guerres de la dècada dels 1930 -junt amb l’agressió japonesa a Xina, o la guerra feixista italiana a Abissínia- que la Societat de Nacions va ser incapaç d’aturar.
La seva importància i la seva enorme transcendència històrica rauen en el fet que hi van confluir els dos paradigmes generals que van dominar la política en el període d’entreguerres: l’anticomunisme, nascut arran del triomf de la revolució bolxevic de 1917 i el posterior establiment de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques; i l’antifeixisme amb la Itàlia i l’Alemanya feixistes i amb Hitler que qüestionava per la via dels fets l’ordre europeu sorgit de la Pau de Versalles. D’aquesta manera, junt amb la República Espanyola van combatre milers de voluntaris antifeixistes, arribats d’arreu, convençuts que era en sòl espanyol on començava a dirimir-se el futur d’Europa i del món; mentre que el bàndol rebel tindria la simpatia del món conservador i catòlic, convençut d’assistir a una nova revolució comunista, aquesta vegada al sud d’Europa.
El resultat de la Guerra Civil va estar marcat per l’adopció de l’anomenada política de No-Intervenció, un acord signat per vint-i-set Estats europeus -tots llevats de Suïssa-, sota els auspicis de França i amb el suport des del primer moment de Gran Bretanya. Un acord que instituïa el compromís de no vendre armes ni subministraments a cap dels bàndols en conflicte per intentar acabar amb la guerra per consumpció. Quelcom que, des del primer moment, no va tenir cap visió de realitat, atès que tant Alemanya com Itàlia i Portugal estaven ajudant els militars rebels i poc després la Unió Soviètica ho va fer amb la República. Una política que en realitat formava part de l’estratègia d’apaivagament britànica -i en bona part francesa-, que buscava evitar l’esclat d’una nova guerra amb Alemanya i que acabaria fracassant l’1 de setembre de 1939 amb l’inici de Segona Guerra Mundial, només cinc mesos després del final de la Guerra d’España.
Les tropes i els subministraments enviats per Alemanya i Itàlia a Franco, amb l’ajut de Portugal, van ser decisius per a la seva victòria. Van superar el que van enviar a la República la Unió Soviètica o Mèxic, que també va comptar amb la intermitent tolerància de França amb l’obertura de la seva frontera.
El resultat seria una dictadura brutalment repressiva, antidemocràtica, antiesquerrana i feixistoide que duraria fins al 1977, retardant la recuperació del país durant dècades i privant la seva població de democràcia.
