Guerra mediàtica

La Guerra Civil espanyola va ser la primera guerra mediàtica moderna, i això va contribuir poderosament a internacionalitzar el conflicte entre el públic mundial. Aquesta portada de la revista francesa Vu n’és un exemple.

Els governs republicans van tenir un paper rellevant. Van produir pòsters adreçats específicament al públic britànic i francès,. Un dels més famosos deia: Madrid, la pràctica militar dels rebels: “Si ho toleres, els teus fills seran els següents”. Aquest pòster potent jugava amb quelcom de nou: l’horror dels bombardejos aeris de ciutats europees juxtaposant una foto d’un nen mort amb la d’una esquadrilla d’avions. La Unitat de Cinema de l’Oficina de Propaganda de la Generalitat va treure versions en anglès i francès dels seus informes-reportatges setmanals titulats España Hoy. Per la seva banda, els catalanistes conservadors catalans comptaven amb la revista Occident editada a París per Joan Esterlich i finançada per l’empresari català Francesc Cambó.

La premsa internacional va seguir de prop la guerra i varis diaris estrangers tenien corresponsals a Espanya. Mário Neves del Diario de Lisboa va ser el primer que va narrar la massacre de Badajoz, mentre George Steer, del Times de Londres, va informar al món per primera vegada del bombardeig de Guernica.

La fotografia va tenir un paper crucial. Fotògrafs havien pres imatges de guerres des de la de Crimea en la dècada de 1850, però la Guerra Civil va ser el primer conflicte que va ser “cobert” en el sentit modern del terme. Els recents avenços en tecnologia fotogràfica, com la càmera portàtil Leica -amb la seva lent ràpida i capacitat per a carrets de 36 fotos-, van permetre que fotògrafs com ara Gerda Taro, Robert Capa i David Seymour poguessin copsar imatges de gran realisme. La gran popularitat de les revistes fotogràfiques setmanals, com Vu a França i LIFE als Estats Units, va permetre que les seves fotos arribessin ràpidament a milions d’espectadors d’arreu.

Milions més de persones es van assabentar de la Guerra Civil a través dels informatius. Hi havia sobre el terreny a Espanya equips de filmació de Gran Bretanya, França, Itàlia, Alemanya, la Unió Soviètica, Estats Units i altres països. La mateixa Fox Movietone News va desplegar quinze equips. Editats i amb narració i música afegits, els informatius van ser vistos per un públic veritablement massiu, dinou milions de persones cada setmana al Regne Unit.

També hi va haver pel·lícules més llargues. Unes eren documentals, tot i que la diferenciació amb la propaganda sempre era molt porosa. El director holandès Joris Ivens va treballar amb unes quantes figures importants estatunidenques, com Ernest Hemingway, Orson Welles i Lilian Hellman, per produir la pel·lícula pro republicana Spanish Earth, que es va estrenar a la Casa Blanca per al president Franklin Roosevelt el 1937. Per la seva part, Henri Cartier-Bresson va realitzar alguns documentals, entre els quals el titulat With the Abraham Lincoln Brigade. En el bàndol nacionalista, el 1938, l’estatunidenc Russell Palmer va fer Defenders of the Faith, de què s’ha dit que conté les primeres escenes en color de qualsevol guerra.

Altres pel·lícules van ser drames. La novel·la d’André Malraux sobre aviadors republicans va esdevenir L’Espoir. Sierra de Teruel, que es va estrenar el juliol de 1939. Hollywood va fer un seguit de pel·lícules mentre encara es lliurava la guerra, incloent-hi Blockade, protagonitzada per Henry Fonda (1938). També hi va haver pel·lícules dramàtiques pro-nacionalistes com ara Camaradas en el mar (1938), feta a Alemanya i Sin novedad en el Alcázar, italiana, que va guanyar la Copa Mussolini al Festival de Cinema de Venècia de 1940.