Les memòries de la Guerra Civil espanyola sempre han estat problemàtiques. Han viatjat per un seguit de fases que poden ser connectades amb la immediata postguerra, la segona meitat de la dictadura franquista, la transició a la democràcia, i el període del nou mil·lenni. Aquests canvis temporals també es manifesten en els canvis de temes, modes i formes de commemoració: els espais i els llocs de memòria, els morts que es recorden o s’obliden, memòries de la repressió, els mitjans privats i públics de transmissió de memòries a Espanya, les memòries de l‘exili, i les commemoracions transnacionals de la guerra.
Les entrades d’aquesta secció il·lustren el caràcter canviant d’aquests aspectes de les memòries de la Guerra Civil des de finals dels anys trenta. Les discussions sobre el canvi del nom dels carrers i memorials als caiguts en la guerra ens recorden la importància de la inscripció de la memòria als paisatges, ciutats i pobles on es van lliurar batalles i d’altres episodis importants, sinó també d’aspectes de la vida quotidiana a nivell nacional o de comunitat. L’atenció als individus, les morts dels quals són recordades o oblidades, i el destí de les víctimes, les històries de les quals han estat esborrades de la memòria col·lectiva o cultural, ens diuen molt sobre l’exclusió política i social que va seguir el conflicte. Però la supervivència, la transmissió privada i la reivindicació pública de les memòries d’aquestes víctimes també són la història de la capacitat de la memòria per reivindicar l'esmena de crims històrics i atrocitats.
En el període de la immediata postguerra, les iniciatives de memòria de la dictadura van enfortir la victòria de Franco i van desqualificar els vençuts de qualsevol presència en l’horitzó de la memòria nacional. Aquesta aproximació es va relaxar, però no va canviar substancialment durant la segona meitat de la dictadura. Com a resultat, mentre que el Valle de los Caídos, inicialment planejat per glorificar els morts dels rebels, va poder contenir restes dels caiguts d’ambdós bàndols, tot i que es tracti d’un monument que mai no ha estat neutral i continua essent el focus d’una polèmica molt justificada.
Durant la transició a la democràcia, la memòria de la Guerra Civil va ser una lliçó latent per al consens polític, com va demostrar el primer discurs del rei Juan Carlos I, que va ser un homenatge a tots els caiguts d’Espanya. Això no va impedir noves recerques sobre la guerra ni iniciatives locals i comunitàries que proposaven nous temes de la memòria, incloent-hi el canvi de noms de carrers i algunes primeres exhumacions de fosses comunes de la guerra.
En torn al canvi de mil·lenni, un nou impuls per rectificar els buits en la memòria pública va desplaçar l’atenció cap a aquells, ‘’’les vides, morts i patiments durant la guerra i la immediata postguerra havien estat silenciats. En particular, hem assistit a la recuperació i la dignificació de les restes d’algunes víctimes de la repressió franquista, enterrades en fosses comunes o forats a la vora de carreteres des dels anys del conflicte, tot i que molts llocs encara s’han d’excavar. Les experiències dels maquis que van continuar la lluita després del final de la Segona Guerra Mundial, dels exiliats com ara els nens bascos enviats al Regne Unit durant la guerra, dels quals no tots van tornar, són ara recordats en produccions culturals i mitjançant la creació d’arxius especials. Finalment, la guerra és un esdeveniment d’importància internacional que és recordada a molts indrets del món.
