L’inici de la Guerra Civil al nord d’Àfrica va implicar els primers assassinats de militars lleials i de civils. Aquests fets van marcar el to del que va succeir més tard a gairebé tot el país. La violència formava part del pla dels rebels, dissenyat pel general Emilio Mola, d’esparverar els republicans i possibilitar així la ràpida victòria del cop militar. El pla va fracassar. A molts indrets d’Espanya, militars lleials i, sobretot, forces de la policia es van unir ràpidament a les milícies formades per derrotar els rebels. Al seu torn, aquestes milícies van guanyar el poder al carrer i van imposar el seu terror contra aquells que consideraven enemics de la República.
En fallar el pla de Mola, els rebels es van veure en una situació difícil i paradoxal. No havien pogut conquistar els principals centres de poder del país com Madrid, Barcelona i València, però disposaven d’un exèrcit intacte i poderós al Marroc, l’exèrcit colonial, que els podia permetre conquistar el territori lleial al Govern. Tanmateix, no el podien transportar a la Península perquè la majoria de la marina i de l’aviació havia quedat en mans dels republicans, la qual cosa els permetia bloquejar l’estret de Gibraltar. La solució a aquest problema va ser l’enviament per part d’Alemanya i Itàlia, a partir del 28 de juliol, d’avions de transport i caces per obrir un pont aeri entre el nord d’Àfrica i Andalusia.
Així va començar la guerra de columnes que avançaven cap a Madrid. Les primeres a fer-ho, formades en part per milícies carlistes, van arribar de Navarra i Castella la vetlla. Els defensors de Madrid les van aturar a les serralades del nord de la capital a finals de juliol. L’eix de la guerra va ser desplaçat al sud. A principis d’agost, les tropes colonials de Franco van iniciar una campanya de conquesta per terres extremenyes caracteritzada per les ràpides derrotes de les milícies republicanes i les massacres comeses per l’exèrcit d’Àfrica. Aquesta reeixida campanya va permetre a Franco cimentar el seu poder polític.
Quan les tropes de l’exèrcit colonial van arribar a Madrid a principis de novembre, esperaven repetir els èxits d’Extremadura. Tanmateix, contra tot pronòstic, Madrid va resistir. Aquest fet obeeix a uns quants factors: per als milicians era més fàcil lluitar en posicions estàtiques amb la capital a la seva esquena, l’arribada de les Brigades Internacionals i de material de guerra soviètic i la creació de les primeres unitats regulars del nou Exèrcit Popular. En termes de material, el poder d’ambdós bàndols s’havia igualat molt, tot i que, en termes de tropes, les franquistes encara eren superiors.
Mentrestant, al nord d’Espanya, la zona lleial formada per una part del País Basc, Santander, Astúries i una petita zona de Lleó va quedar aïllada de la frontera francesa després de la presa d’Irún per les tropes rebels el 5 de setembre. Contràriament a la zona franquista, la zona lleial tindria ara moltes dificultats per transferir homes i material d’un front a l’altre i, per tant, es trobava en clar desavantatge estratègic.
