Monument al Guerriller

Aquest impressionant monument als guerrillers espanyols es troba a Santa Cruz de Moya, a la província de Conca. Commemora els maquis i va ser inaugurat el 6 de juny de 1991. Per a molts espanyols la Guerra Civil no va acabar el 1939 atès que la repressió franquista va continuar durant la postguerra i van existir nuclis de resistència. Mentre que la victòria rebel va ser decisiva, molts dels que van fugir del país unint-se a la Resistència francesa, també coneguda com el maquis. La paraula va ser introduïda més tard a Espanya per designar els que, des de França o l’interior d’Espanya, van prosseguir la lluita armada contra el règim de Franco. El 1944 uns quants milers d’entre ells van intentar la fracassada invasió de la Vall d’Aran des dels Pirineus Francesos, que va ser fàcilment repel·lida pel règim. El 1991 aquest monument va ser erigit a Santa Cruz de Moya, Conca, per tal de commemorar el maquis.

En les produccions culturals de la dictadura, els maquis solien ser representats com delinqüents. Tanmateix, a la pel·lícula americana de 1964, Behold a Pale Horse (molt lliurament traduïda al castellà com Y llegó el día de la venganza), protagonitzada por Gregory Peck, se’n va donar una imatge heroica. La pel·lícula va ser immediatament prohibida per la dictadura i no es va poder veure a Espanya fins el 1979. La pel·lícula que va marcar un canvi en la visió del maquis que presentava el cinema va ser la de Víctor Erice el 1973, El espíritu de la colmena, en què, una nena, l’Ana, aliena a la política, ajuda un guerriller fugitiu. En l’Espanya de la post-transició un cert nombre de novel·les i pel·lícules han revisitat la imatge del maquis. La novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos de 1985 narra la història de tres republicans que lluiten com a llops a les muntanyes de Lleó després de la Guerra Civil. La història no se centra en les dimensions polítiques del maquis, sinó en l’impacte en l’esperit humà d’una derrota desoladora.

L’eclosió de novel·les espanyoles que examinen temes de memòria va tenir lloc a finals del segle XX, aportant una nova interpretació del maquis a través de memòries intergeneracionals. La d’Alfons Cervera, Maquis, publicada el 1997, consolida una imatge despolititzada del maquis como víctimes de la repressió diària, de la por i del silenci i, per tant, tenint poques alternatives honorables llevat de continuar la resistència armada. La pel·lícula de Montxo Arméndariz Silencio roto, del 2001, afegirà a aquesta visió les experiències d’altres que també van ser afectats per la lluita del maquis, incloent-hi les dones i la família que els van donar suport i que, per tant, van patir també persecució.