Des que va començar el cop militar el 17 de juliol de 1936 fins al final de la Guerra Civil, l’1 d’abril de 1939, les forces de la República van actuar generalment de forma reactiva. Això va succeir perquè els rebels van tenir des del primer moment les millors tropes, l’Exèrcit d’Àfrica i ajuda internacional d’Alemanya i Itàlia. Aquesta va arribar dos mesos abans, i va ser més important i constant que la que va aportar la Unió Soviètica. Els rebels també van aconseguir que més soldats estrangers lluitessin en les seves files -uns 180.000 entre, per ordre d’importància, marroquins, italians, alemanys i portuguesos- front als gairebé 40.000 –gairebé tots a les Brigades Internacionals- que van lluitar a favor de la República.
Contra aquestes forces, sobretot l’estiu de 1936, les milícies antifeixistes, enfortides per membres dels cossos policials i algunes unitats militars, poc van poder fer. Això va permetre els espectaculars avanços rebels fins novembre de 1936. A partir d’aleshores, els republicans van aconseguir defensar-se millor gràcies a la militarització de les seves forces i la creació de l’Exèrcit Popular, l’arribada de l’armament soviètic i de les Brigades Internacionals entre setembre i octubre i va culminar en la defensa exitosa de Madrid. Malgrat aquestes millores, els exèrcits republicans van seguir sent incapaços de muntar operacions efectives d’atac, amb la qual cosa la iniciativa estratègica va romandre en mans dels rebels. Aquesta els va permetre conquistar Màlaga el febrer de 1937, però també fracassar en la batalla de Guadalajara el mes següent.
D’aleshores ençà, comença una dinàmica que es va prosseguir fins al final de la guerra. Els rebels decideixen on atacar i els republicans sovint es defensen muntant atacs de diversió en un altre lloc. En aquestes operacions reactives -de les quals la Campanya del Nord de l’estiu de 1937 n’és el millor exemple-, els republicans solen perdre moltes de les seves millors tropes i gasten un material que sovint no poden reposar. El que guanyen en experiència ho perden en mitjans. Per aquest motiu, són incapaços de crear un cos de maniobra experimentat i ben armat que arribi als llocs crítics o que llenci operacions que garanteixin la iniciativa estratègica a la República. Quan ho intenten, s’imposa la superioritat enemiga en homes i materials. Com va succeir en l’atac a Terol el desembre de 1937, va acabar amb un exèrcit republicà esgotat i poc equipat que no va poder evitar l’avenç franquista fins que va accedir la costa mediterrània uns mesos després.
Un cop el territori de la República va quedar dividit en dos, a l’Exèrcit Popular només li quedava intentar un cop de ma espectacular per donar la volta a la guerra. Aquest intent va ser la Batalla de l’Ebre de l’estiu-tardor de 1938. La República hi va lluitar bé, potser com mai abans, però els seus enemics eren més nombrosos, millor entrenats i molt millor armats. La derrota de l’Ebre va ser el preàmbul de la caiguda de Catalunya entre desembre de 1938 i febrer de 1939. Poc després es van produir el col·lapse polític de la República i el col·lapse dels fronts.
