L’Església espanyola parla

La Carta Colectiva de los obispos españoles a los obispos del mundo sobre el conflicto en España, publicada l’1 d’agost de 1937 en anglès, francès i italià, així com en espanyol, és un testimoniatge de la importància que els franquistes donaven a l’opinió catòlica.

El document va ser redactat per voluntat expressa de Franco i com a iniciativa per intentar estroncar el dany infligit a la reputació dels “nacionalistes” per la destrucció de Guernica, àmpliament difosa a la premsa internacional. Per aquesta raó, Franco va demanar al primat d’Espanya, el cardenal Isidro Gomà, que publiqués una declaració donant suport a la seva causa. El resultat va ser la declaració més significativa feta per l’Església espanyola durant la Guerra Civil.

La Carta Col·lectiva va ser signada per quaranta-tres bisbes i cinc vicaris, però no ho va ser per dos altres bisbes molt importants. En primer lloc, el cardenal bisbe de Tarragona, Francisco Vidal i Barraquer, refugiat a França, que es va negar a signar perquè creia que l’Església hagués hagut de treballar per a la reconciliació en lloc de prendre partit i que, per aquest motiu, el Caudillo no l’autoritzaria mai a tornar a la seva diòcesi, i va morir a l’exili. Tampoc no va signar Mateo Múgica, bisbe de Vitòria, objectant que en la Carta no s’esmentaven els capellans bascos executats pels franquistes després de la conquesta del País Basc. L’octubre de 1937, els franquistes el van expulsar d’Espanya.

Segons els bisbes, el conflicte a Espanya era fàcil d’entendre. Era una lluita a mort entre “dues Espanyes... l’espiritual... i la materialista”. Va ser, segons les paraules més citades del document, “un plebiscit armat”. Paradoxalment, el document no qualificava la guerra de “croada”, com havia fet el bisbe de Salamanca Enrique Pla i Deniel en la seva carta pastoral d’octubre de 1936, Las dos ciudades. Segons la Carta Col·lectiva, la guerra també era el resultat d’un complot comunista ordit pel Komintern per llançar una revolució a Espanya. La trama incloïa l’extermini del clericat catòlic, la qual cosa era en si mateix la conclusió lògica de les mesures de secularització implantades amb la Constitució de 1931. Aquesta revolució també era profundament “anti-espanyola”, era impulsada per l’“odi a l’esperit nacional” i deixava Espanya davant una elecció brutalment senzilla: resistir o morir en l’“assalt del comunisme destructiu”. El “moviment nacional” de Franco, que havia començat només després que les autoritats republicanes van ignorar les advertències sobre la “imminent revolució marxista”, constituïa precisament aquesta resistència.

Aquesta visió de la Guerra Civil era esbiaixada, partidista i enganyosa. Per a l’horrible violència perpetrada pels franquistes, només hi havia justificació. Tanmateix, van ser justament aquestes característiques, com també la clara història en blanc i negre que narrava, incloent-hi el pressuposat holocaust de què va ser víctima l’Església, que en va fer una peça de propaganda tan poderosa. Tot i que el Vaticà es va negar a fer cap comentari de la Carta Col·lectiva, centenars de bisbes de tot el món li van donar suport i la premsa catòlica li va donar un ampli ressò. Conseqüentment, no només va tenir l’impacte en l’opinió catòlica mundial que Franco desitjava, sinó que va tenir una repercussió duradora en la visió que es té de la Guerra Civil.