El suport de l’Alemanya nazi a Franco: l’ambaixador Faupel

El tinent general Wilhem Faupel (Lindenbusch, 1873-Berlin, 1945), va ser encarregat de negocis de l’Alemanya nazi a l’Espanya “Nacional” des de novembre de 1936, i, més tard, ambaixador entre març i agost de 1937. Excombatent de la Gran Guerra i cap d’un Freikorps a Silèsia en la postguerra, en els anys vint i principis dels anys trenta, va ingressar en el Reichswehr i va ocupar alts càrrecs en els exèrcits argentí i peruà. Mantenia molt bones relacions amb Fritz Thyssen, propietari d’I.G. Farben, i amb d’altres empresaris que havien col·laborat a l’ascens del règim nazi. A l’exèrcit era conegut com el general IG i com un general massa polític. El seu nomenament com encarregat de negocis a Salamanca no va ser vist amb bons ulls pel Ministeri d’Afers Estrangers del Reich, com tampoc per la cúpula de la Wehrmacht.

A Espanya Faupel es va esmerçar en aconseguir no només l’hegemonia política i econòmica per al seu país, sinó perquè el partit feixista Falange Española de las JONS tingués un paper preponderant a la política interior. Contrariava així les instruccions rebudes de Hitler de centrar-se en evitar que una victòria de la República comportés l’establiment d’una sòlida aliança amb França, així com d’immiscir-se en la política interior. Durant la seva etapa a Espanya, Alemanya va esdevenir el principal soci econòmic de l’Espanya rebel per davant de Gran Bretanya, Estats Units i França, adquirint el Tercer Reich massivament matèries primeres minerals i d’altres, i drets sobre més d’un centenar de mines, i teixint sòlids vincles mitjançant la signatura d’acords econòmics, polítics i policials amb l’Espanya franquista.

Tanmateix, el seu tracte envers Franco i l’exèrcit “Nacional” com si fossin un general i un exèrcit sud-americans, així com els seus topaments amb el responsable de la Legió Còndor, el general Sperrle, van concitar l’animadversió d’aquest i de Franco mateix. Igualment, la seva opció per Falange Española de las JONS i, en el seu sí, pel seu líder Manuel Hedilla, que va ser destituït, empresonat i condemnat a mort per Franco després de la requisició d’aquest partit, així com del moviment carlista Comunión Tradicionalista per crear el partit únic del règim -Falange Española Tradicionalista y de las JONS- el 19 d’abril de 1937, li van passar factura. Va ser cessat en el seu càrrec d’ambaixador l’agost de 1937. No va entendre que, en el fons, Hitler no tenia gaire inconvenient en cedir la preferència a Itàlia en tot el que es referia a la implicació política i militar: l’econòmica era una altra cosa. I es va ingerir massa en la política interior. El seu successor, el diplomàtic professional Eberhard von Stohrer, va aprendre la lliçó i no es va immiscir en les interioritats de la coalició autoritària franquista, tot i que va treballar també amb FET y de las JONS. Després del seu cessament, Faupel va tornar a l’Instituto Iberoamericano/Ibero-Amerikanisches Institut de Berlin, la direcció del qual ocupava des del 1934, així com de la Sociedad Germano-Española/Deutsch-Spanische Gesellschaft (des de febrer de 1936). Es va suïcidar amb la seva dona a Berlín abans de l’arribada de les tropes soviètiques a la capital els darrers dies de la Segona Guerra Mundial a Europa.