França i la No-Intervenció

Léon Blum (1872-1950) era el president del Govern del Front Popular a França quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. El seu partit, la socialista SFIO, havia guanyat les eleccions del maig anterior, en coalició amb els radicals i el Partit Comunista, formant un gabinet de coalició socialistes-radicals amb el suport extern dels comunistes. El president del Govern espanyol -que també va sorgir d’un Front Popular-, José Giral, el 19 de juliol de 1936, s’hi va adreçar per demanar ajuda urgent sota forma de subministraments militars, la qual cosa Blum va acceptar immediatament, el dia 21, després de consultar els ministres d’Afers Estrangers -Yvon Delbos- i de la Guerra -Édouard Daladier-, ambdós radicals, i amb el Partit Comunista. Apart de la solidaritat democràtica i anticolpista, el país estava interessat en comptar amb un aliat en el sud en cas d’una nova guerra amb Alemanya i en garantir la comunicació entre les colònies franceses del nord d’Àfrica i la metròpoli.

Tanmateix, la decisió de Blum va comptar immediatament amb el rebuig actiu d’altres radicals, de les forces dretanes, de la jerarquia i d’una part de l’opinió catòlica i de l’exèrcit, que temien que la intervenció a favor de la República Espanyola contribuís a provocar una nova guerra a Europa i encara més que els episodis revolucionaris que s’estaven desencadenant a la Zona Republicana acabessin per tenir un impacte a França. En mig d’un clima de gran controvèrsia pública i amb l’oposició del president de la República Albert Lebrun, Delbos i Daladier van canviar de posició, deixant sols Blum i els ministres socialistes, arran d’un intens debat el 25 de juliol. Hi van contribuir destacadament les pressions exercides pel primer ministre britànic Stanley Baldwin i el secretari del Foreign Office Anthony Eden, ambdós del Partit Conservador, que des del primer moment es van mostrar contraris a concedir ajuda a la República, convençuts que seria contraproduent per a la política d’apaivagament que impulsaven davant l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista i tement pels interessos econòmics britànics a Espanya, que consideraven amenaçats per les esquerres revolucionàries.

L’1 d’agost, el Govern de Blum va proposar la signatura pels països europeus d’un Pacte de No-Intervenció que prohibís la venda d’armes a qualsevol dels contendents. Gran Bretanya va donar suport a la proposta i, a finals d’agost, vint-i-set Estats europeus -tots, llevat de Suïssa- hi van subscriure. L’acord no serviria per aturar la guerra, però va donar cobertura a la negativa britànica d’ajudar la República. Però sobretot va ser incomplert en repetides ocasions per Alemanya, Itàlia, la URSS i d’altres països, incloent-hi en alguns moments la mateixa França -com va succeir durant la primavera de 1938-. Va ser una gran farsa que va contribuir a la victòria de Franco de 1939. Després de la derrota de França de 1940, Blum va ser empresonat pel Govern col·laboracionista de Vichy, jutjat i lliurat per la seva condició de jueu i dirigent d’esquerres, als nazis que el van internar en el camp de concentració de Buchenwald. Va sobreviure al seu internament i va presidir un govern durant uns mesos de 1946 i 1947.