Acord policial entre l’Espanya de Franco i l’Alemanya Nazi

Durant la Guerra Civil Espanyola es van establir també vincles policials entre l’Espanya “Nacional” i el Tercer Reich, en concret entre el ministeri d’Ordre Públic del general Severiano Martínez Anido, responsable de les forces policials, i el Reichsführer de les SS i cap de la Policia alemanya Heinrich Himmler. Des d’abans de l’inici del conflicte -durant la Segona República, el 1935, en l’etapa del govern de dretes denominada Bienni Negre- havien existit relacions entre les policies espanyola i alemanya. Tanmateix, va ser durant la Guerra Civil quan, el 1937, Franco va sol·licitar l’enviament d’una comissió d’experts alemanys per instruir la policia franquista en la “lluita contra el comunisme”. Aquesta comissió, formada per experts en administració policial, policia política i policia criminal va ser agregada al recent creat -el 30 de gener de 1938- Ministeri d’Ordre Públic. Va facilitar les relacions el fet que el mateix general Martínez Anido, el 1928, sent responsable de la policia espanyola durant la Dictadura de Primo de Rivera, ja hagués mantingut estrets contactes policials amb Alemanya.

Els nazis estaven interessats en aconseguir informació sobre el comunisme a Espanya, les seves tàctiques i el seu funcionament i, molt específicament, en el seguiment i eventual captura d’alemanys antifeixistes integrats en les Brigades Internacionals, majoritàriament en la XI Brigada Internacional, o Brigada Thälmann.

L’acord del 31 de juliol de 1938 es va negociar a iniciativa de Himmler i va incloure l’intercanvi d’informació sobre experiències generals i detalls pel que fa al comunisme, l’anarquisme, l’emigració i altres actuacions perilloses per a l’Estat; sobre els nacionals de cada país d’aquestes ideologies que actuessin a l’altre país; compromís d’ajuda mútua en la investigació de persones que també es trobessin fora d’ambdós territoris nacionals; i, especialment, el lliurament directe i sistemàtic pel mitjà més ràpid, de comunistes, anarquistes i afiliats a d’altres tendències perilloses per a l’Estat -és a dir, sense cap intervenció diplomàtica pel mig-, i sense passar per cap extradició. En la pràctica, això va donar lloc a múltiples lliuraments de detinguts, com va succeir en primer lloc amb els presoners alemanys de les Brigades Internacionals capturats per l’exèrcit de Franco i, després, a partir de 1940, el lliurament d’exiliats republicans capturats a la Zona Ocupada pels alemanys a França, entre els quals hi va haver el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover o el diputat del PSOE Julián Zugazagoitia, entre d’altres.

Després de la signatura de l’acord, membres especialitzats de la Gestapo es van ocupar dels interrogatoris de presoners alemanys, alhora que instruïen els seus col·legues espanyols en mètodes d’interrogatori, els de tortura inclosos. Posteriorment, i durant la resta de la Guerra Civil, grups de policies franquistes es van desplaçar a Alemanya per seguir cursos de tècniques policials.

El màxim responsable de la Gestapo a Espanya i durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial va ser el membre de les SS i del SD Paul Winzer.