Gran Bretanya i la No-Intervenció

El gabinet del Partit Conservador presidit per Stanley Baldwin, en la fotografia, va veure en el fracàs del cop d’Estat militar a Espanya, en l’inici de la Guerra Civil i en el desencadenament a la Zona Republicana d’un període revolucionari, un perill tant per a la política exterior d’apaivagament que propugnava davant les potències feixistes europees, com per a l’estabilitat interior del continent. Conseqüentment, va decidir des del primer moment no ajudar la República Española, un Estat amb el qual mantenia relacions diplomàtiques normals. Tractava en primer lloc d’evitar la possibilitat d’un xoc en territori hispànic amb Alemanya i Itàlia, potències amb què s’esforçava a trobar un acomodament davant les seves pretensions expansionistes. Acomodament que evités una nova guerra generalitzada a Europa que la majoria de la població britànica rebutjava, immersa en una crisi econòmica galopant i aviciada per les conseqüències de la Gran Guerra. Això, però, no ho era tot: el gabinet conservador desconfiava profundament d’una República Espanyola que considerava en mans de forces d’esquerres revolucionàries i veia l’amenaça de l’ombra de la Unió Soviètica i del comunisme sobre la Península Ibèrica, la qual cosa posava en perill els seus nombrosos interessos econòmics i la seva colònia i base militar de Gibraltar.

Per tant, el gabinet Baldwin, amb Anthony Eden com a secretari del Foreign Office, van tenir una influència decisiva sobre el Govern francès del Front Popular presidit pel socialista Léon Blum perquè abandonés la seva decisió inicial de respondre afirmativament a les demandes de Madrid de subministrament d’armes i pertrets, i van donar suport a la iniciativa francesa de patrocinar, l’1 d’agost de 1936, la signatura d’un Acord de No-Intervenció que prohibís l’enviament d’armes i municions als dos bàndols enfrontats a Espanya. A més a més, això el va permetre frenar durant un temps les crítiques dels laboristes, que retreien a Baldwin la manca d’ajut a la República.

El Comitè de No-Intervenció es va establir a Londres sota presidència britànica. No depenia de la Societat de Nacions, sinó que era un acord de vint-i-set Estats europeus -tots, llevats de Suïssa-, que teòricament havia de servir per frenar l’extensió i el desenllaç de la guerra. Tanmateix, la realitat va ser molt diferent, sent des del principi una farsa, atès que hi participaven les potències que de fet -directament o indirecta- participaven en la guerra, com ara Alemanya, Itàlia, Portugal o la Unió Soviètica.

El fracàs de la política de No-Intervenció va contribuir directament a la derrota de la República Espanyola i no va servir per evitar l’esclat d’una nova guerra a Europa. El 1938 i 1939, i amb un nou primer ministre conservador, Neville Chamberlain, es van produir les Crisis de Munich i Txecoslovàquia, respectivament. I l’1 de setembre de 1939, a només cinc mesos del final de la Guerra d’Espanya, va començar la Segona Guerra Mundial a Europa. Va ser un fracàs en tota la línia del Partit Conservador de Baldwin i Chamberlain.