Prototipus de motor d’avió a reacció

El març de 1935, el capità Virgilio Leret va patentar un motor a reacció. Era un artefacte revolucionari punter de la tecnologia aeronàutica més avançada en aquell moment a Alemanya i al Regne Unit. Tanmateix, malgrat l’interès del Govern de la República, aquest motor mai es va poder desenvolupar donat que l’esclat de la Guerra Civil ho va  impedir. A més, el capità Leret va ser afusellat pels seus companys militars a Melilla en les primeres hores de la rebel·lió militar per haver-se mantingut fidel al Govern. És probable que fos el primer oficial assassinat en la guerra. La importància del motor és doble. Per una banda, reflecteix el renaixement científic i intel·lectual d’Espanya que la Guerra Civil i la dictadura van obstruir. Per altra, mostra com l’esclat de la guerra no va ser el producte de la insurrecció de l’Exèrcit per tal, segons dirien els propagandistes franquistes, de salvar Espanya, sinó que va dividir el mateix exèrcit que, com la resta de la societat, va prendre o va haver de prendre partit davant fets consumats.

La República sovint és recordada pels seus problemes i errors i la seva liquidació a mans dels rebels. Va ser molt més. La República va ser un somni reformista desenvolupat en un país que portava unes quantes dècades modernitzant sobretot la seva economia i també la seva cultura. L’arribada de la República va ser, en certa manera, producte del desfasament entre aquella Espanya real que estava canviant i una Espanya oficial, política, que era prou escleròtica. Els anys anteriors a la guerra van ser una autèntica “edat de plata” en el renaixement d’Espanya. El país era vibrant, divers i hi havia ànsies de progressar molt. El capità Leret il·lustra molt bé aquella època, com a militar i científic d’idees liberals casat amb una escriptora feminista, Carlota O´Neill.

L’afusellament de Leret i l’empresonament de la seva dona representen el final sobtat d’aquella època. Els militars rebels havien planejat i van dur a terme una revolta molt violenta que comportava matar qualsevol persona que se’ls oposés. Això va incloure els seus companys que van intentar defensar la legalitat vigent. En el protectorat del Marroc primer i gairebé immediatament al territori nacional, caps, oficials, suboficials i classe de tropa van ser passats per les armes de forma sumària, gairebé sempre sense cap judici. La memòria d’aquestes víctimes va quedar oficialment esborrada. Com succeïa amb d’altres víctimes de la Guerra Civil, el bàndol insurrecte primer i després la dictadura que va seguir, només van recordar i honrar els seus morts. Mentre que els familiars dels primers van patir l’escarni i sovint la persecució per part dels seus botxins, els dels segons van ser recompensats materialment i moral. La ironia d’aquesta flagrant injustícia és que molts militars i no pocs civils van acabar a un bàndol o a l’altre per casualitat o per sentit del deure i de vegades contra les seves conviccions ideològiques o religioses.