Els Enfrontaments de maig de 1937 a Barcelona

Primer guanyar la guerra i més tard ja es faria revolució? Fer la revolució per guanyar la guerra? Fer la revolució i la guerra, tot a la vegada? Aquestes preguntes, formulades en aquests termes o amb matisos, es van començar a contestar, d’una manera molt expeditiva, a partir del 3 de maig de 1937, quan van esclatar les crisis polítiques, ideològiques i estratègiques que s’arrossegaven, entre la Generalitat i els forces polítiques i sindicals més radicals, des de la crisi del primer govern Tarradellas, a mitjans de desembre de 1936.

A començament de maig de 1937, el camp de batalla va quedar relativament ben definit. Per una banda, els partits i organitzacions d’«ordre», vinculats al govern català: ERC i els seus aliats habituals (ACR i UR), el PSUC i la UGT; una aliança de forces polítiques i sindicals antifeixistes que, després de mesos de guerra i revolució, havien establert algunes prioritats molt clares: reorganitzar el poder efectiu de la Generalitat (sobretot, en qüestions de defensa, ordre públic i proveïment), centralitzar els esforços militars per guanyar la guerra, defensar les conqueses socials aconseguides des de l’estiu de 1936, però, a la vegada, posar fi a la violència revolucionària i les col·lectivitzacions incontrolades, dutes a terme fora del marc dels decrets de setembre de 1936.

Davant aquest «front d’ordre», hi havia una coalició heterogènia de forces anarquistes (CNT, Federación Anarquista Ibérica, FAI, i grups afins) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (els comunistes antiestalinistes d’Andreu Nin), que defensava l’eficàcia de la fórmula «fer la revolució i la guerra antifeixistes per assegurar la victòria».

Els enfrontaments van començar el 3 de maig, quan les forces d’ordre públic de la Generalitat (mossos d’esquadra) van intentar recupera l’edifici central de la Telefònica, a la plaça Catalunya de Barcelona, ocupat per elements anarquistes des de l’inici de la guerra, lloc fonamental per controlar les comunicacions oficials (i no oficials). Els bàndols enfrontats van assumir, immediatament, que l’intent de desallotjar l’edifici dels ocupants anarquistes anava més enllà d’una maniobra concreta. Qui sortís derrotat d’aquest enfrontament, perderia la possibilitat de dirigir la guerra i, potser, la revolució. Durant cinc dies, els enfrontaments armats es van estendre pel centre de Barcelona; a la fi, havien provocat unes 500 víctimes mortals. Aquesta petita guerra civil dins la Guerra Civil va acabar amb la intervenció decisiva de les forces d’ordre públic, enviades pel Govern republià resident a València, que van liquidar la violència i es van fer amb el control de la situació. Uns 3.000 guàrdies d’assalt es van traslladar a Barcelona per a fer-se càrrec del control de la situació.

Quan van haver acabat els enfrontaments, es va iniciar la darrera gran etapa històrica de la rereguarda catalana i espanyola de la Guerra Civil: anarquistes i poumistes es van convertir en l’enemic interior (el POUM va ser il·legalitzat i els seus militants, perseguits i jutjats). A la Generalitat, la coalició ERC-PSUC es va imposar al preu que els republicans perdrien la seva hegemonia política i social a favor dels comunistes ortodoxos. En un pla superior, la crisi del Govern republicà, amb la caiguda de Francisco Largo Caballero com a president del govern i la seva substitució per Juan Negrín (també del PSOE), va impulsar les polítiques recentralitzadores del govern espanyol: aquest va reforçar el control de l’ordre públic a la rereguarda catalana; va recuperar competències governamentals que exercia la Generalitat; va centralitzar tot l’esforç de guerra i va agafar el control de les indústries de guerra i estratègiques. Amb els fets de maig, la Generalitat tornava a ser un govern autonòmic; la semiindependència dels nou mesos anteriors, va acabar abruptament.