Monument als Caiguts per Espanya

En el desè aniversari de la seva ascensió al tron d’Espanya, proclamat per les Corts el 22 de novembre de 1975, el rei Joan Carles I va inaugurar un monument a tots els caiguts per Espanya. En realitat, la cerimònia només va re-significar un monument ja existent situat a la Plaza de la Lealtad de Madrid. El monument original, dedicat als herois del Dos de Maig, era més conegut popularment com El Obelisco. Consisteix en un gran obelisc que va ser inaugurat el 1840 per commemorar els morts de la revolta popular contra les tropes franceses que van ocupar la capital el 2 de maig de 1808. Durant la cerimònia de 1985 s’hi va afegir una flama eterna i una nova inscripció honrant tots aquells que van donar la seva vida per Espanya.

El contrast amb el Valle de los Caídos de Franco és immens, i la modèstia de les alteracions del monument reflecteixen el caire temptatiu de les iniciatives de memòria de l’Estat a Espanya durant la dècada posterior a la mort del dictador. Mentre que la cerimònia de 1985 no va esmentar explícitament la Guerra Civil, al final de l’esdeveniment, Joan Carles va saludar els veterans d’ambdós bàndols del conflicte. La selecció d’un monument als morts de la Guerra d’Independència convencionalment vista com un esforç unitari nacional per re-significar-lo per a una Espanya moderna que mira cap el futur va implicar un desig de reconciliació amb la història de conflictes interns del país. El mateix moment va ser evocat el 2008, durant el bicentenari de la revolta i l’any posterior a la Llei de Memòria Històrica de 2007, quan el rei Joan Carles va parlar de la importància del 2 de maig per a la formació de la consciència nacional espanyola basada en la llibertat, la  unitat, la igualtat i la solidaritat.

La intersecció de les commemoracions estatals de la Guerra d’Independència i de la Guerra Civil a Espanya demostra com diferents memòries de guerra poden romandre vives en la política i la societat, interactuant en determinats moments de la història. La importància del 2 de maig ha decaigut i desaparegut en la història moderna d’Espanya. Durant la Segona República, la data solia ser eclipsada per les celebracions de l’1 de maig. Més tard, durant la Guerra Civil i el setge de Madrid, la data era considerada pel Partit Comunista d’Espanya com un exemple paral·lel de resistència popular contra un invasor estranger i com una forma de ressaltar el suport de l’Eix a la causa franquista. Pel contrari, els rebels veien en la Guerra d’Independència la defensa del catolicisme i la dinastia borbònica, i el 2 de maig va ser la primera festa nacional que van declarar el 13 d’abril de 1937, no per casualitat per enfosquir la data de la proclamació de la República l’endemà. El 2 de maig va estar doncs impregnat d’un significat polític i ideològic durant la Guerra Civil. Després de la Segona Guerra Mundial, el 2 de maig va anar perdent importància per al règim franquista, sobretot quan les seves pretensions de legitimitat política es van desplaçar de la victòria heroica al desenvolupament econòmic dels anys seixanta.

En re-significar el monument del 2 de maig per commemorar tots aquells que van morir per Espanya, Joan Carles I va proposar una reconciliació de tradicions històriques diferents que, al final, no ha aconseguit calmar les peticions de justícia i memòria de la Guerra Civil a l’Espanya contemporània.