Terol

Entre el 15 de desembre de 1937 i el 22 de febrer de 1938 va tenir lloc la batalla de Terol. Va ser una de les més dramàtiques i potser la més dura de la Guerra Civil. Va ser un enfrontament paradoxal. Per una banda, va mostrar un nou avenç en les capacitats bèl·liques de l’Exèrcit Popular i, per altra, va tornar a representar una nova derrota republicana i la destrucció de moltes de les millors unitats, que ja amb prou penes podia reemplaçar.

Terol havia caigut del bàndol rebel a principis de la guerra. A finals de 1937, era un angle sortint envoltat per tres bandes, llevat del nord-oest, pels republicans. Aquests sabien que Franco, un cop liquidat el Front Nord, anava a llançar una gran ofensiva contra Madrid per Guadalajara, repetint pràcticament el fallit intent italià del mes de març. Per impedir-ho, van atacar Terol en ple hivern. Tenien una aclaparadora superioritat inicial en homes i material contra la reduïda guarnició local. Tanmateix, el temps hi va contribuir: va empitjorar, amb neu abundant i glaçades que van paralitzar les màquines de guerra.

L’atac republicà es va topar amb una defensa molt tenaç dels assetjats, uns pocs milers de soldats i voluntaris encapçalats pel coronel Domingo Rey D´Harcourt. Aquest va acabar concentrant les seves forces al casc urbà, on es van lliurar combats mà a mà. Els bombardejos i els combats van causar moltes víctimes entre la població civil. Malgrat les promeses d’ajuda del comandament rebel, la situació de la guarnició va esdevenir desesperada. Quan les forces ja eren delmades, aïllades a uns pocs edificis i sense aliments, Rey D'Harcourt es va rendir el 8 de gener. Els franquistes el van acusar de traïdor i mai no va ser rehabilitat. Fet presoner, va ser afusellat pels republicans un any més tard amb el bisbe de Terol durant la retirada de Catalunya.

La victòria de Terol va ser molt celebrada en territori republicà. Era la primera capital de províncies presa per les seves tropes. Franco va decidir cancel·lar la seva ofensiva sobre Madrid i concentrar les seves forces per reprendre la ciutat aragonesa. La contraofensiva va començar a mitjans de gener, tan bon punt el temps ho va permetre i, de nou, els combats van ser molt durs, donades les terribles condicions atmosfèriques. El punt d’inflexió va arribar quan els republicans van patir a principis de febrer una espectacular derrota al riu Alfambra, al nord-est de la ciutat. Milers de republicans van ser empresonats o morts. La derrota pràcticament va condemnar Terol a ser encerclat de nou, aquesta vegada pels rebels. Els republicans es van veure forçats a evacuar la ciutat el 22 de febrer. Els dos bàndols havien patit molt. Havien mort prop de 40.000 homes. Milers més havien quedat ferits o havien patit congelació.

Els republicans van perdre molt material bèl·lic a Terol, en especial aviació i artilleria. Ambdues van escassejar durant la resta de la guerra. Això, afegit a la destrucció o a l’esgotament de les seves millors tropes, tindria greus conseqüències en les següents setmanes quan els franquistes, més frescos, més nombrosos i millor armats, van llançar un atac general a l’Aragó amb l’objectiu d’arribar al Mediterrani.