Irún en ruïnes

La Guerra Civil va començar al País Basc el 19 de juliol, quan la guarnició de Vitòria i els carlistes locals es van aixecar contra la República en mig d’un gran entusiasme popular. El 21 de juliol, una part de la guarnició de Sant Sebastià i de la Guàrdia Civil van intentar insurreccionar-se, però la pressió de les forces lleials i de les milícies obreres els van obligar a replegar-se a l’hotel María Cristina i a les casernes de Loyola on resistirien fins rendir-se el dia 29. A Vizcaya, no hi va haver insurrecció.

Durant les primeres setmanes, l’embranzida carlista va ser compensada pels republicans per l’auge de les milícies, sobretot socialistes i, menys nombroses, comunistes i anarquistes. Els militants del Partit Nacionalista Basc (PNV), el més fort de la regió, es van dividir entre els qui van donar suport a la rebel·lió i els qui, en zona republicana, no hi estaven d’acord, tot i que s’oposaven a la violència de les milícies obreres sobretot contra l’Església i la propietat privada. Solament a finals de juliol el PNV va començar a formar batallons de milicians nacionalistes, els gudaris. Per a la República, conservar el País Basc era molt important per dues raons: per la seva indústria pesant i perquè constituïa un corredor entre la zona nord lleial i la frontera francesa. Per aquest motiu, es va esforçar a atreure el PNV a la seva causa accelerant l’aprovació per les Corts republicanes a València d’un estatut d’autonomia l’1 d’octubre. Uns dies després, els alcaldes van triar José Antonio Aguirre com primer lehendakari basc.

Tanmateix, mentre el País Basc guanyava la seva autonomia política, la situació als fronts de guerra es deteriorava. El general Emilio Mola volia aïllar la zona nord republicana i amb aquesta fi era essencial prendre la seva frontera amb França, és a dir prendre Irún. Per a la seva defensa, els republicans havien concentrat uns 2.000 homes entre milicians asturians i bascos, militars i les primeres unitats de gudaris. Estaven pobrament armats i en gran part no havien rebut cap instrucció militar. Enfront tenien una força una mica més gran composada de soldats professionals i milícies carlistes, que sí tenien entrenament militar. A més, els atacants posseïen artilleria i aviació de bombardeig, els famosos Ju 52 alemanys.

La primera temptativa rebel per assaltar Irún el 9 d’agost va fracassar. L’atac es va reprendre amb més força el 27 d’agost. Els combats van ser molt durs, però el 5 de setembre les forces de Mola van prendre la ciutat. El 12 de setembre es farien amb Sant Sebastià i els combats van cessar durant uns mesos.

La caiguda d’Irún va ser un cop dur, un altre més, per a la República en aquell estiu-tardor de derrotes. A més, va precipitar la substitució del Govern republicà de José Giral el 3 de setembre per un altre que representava tots els partits del Front Popular i el PNV. El nou president del Consell va ser Francisco Largo Caballero. Un mes més tard, es creava l’Exèrcit Popular de la República. La guerra de milícies s’acabava.