Sabates per a nens bascos

Amb data del 7 de setembre del 1937, aquesta breu carta oferint una “gran quantitat de sabates per als nens bascos”, duu la firma d’Albert Taylor, del Sindicat de Sabaters de Rossendale, un poble del comtat de Lancashire. Era adreçada a Walter Citrine, secretari del Congrés de Sindicats (TUC), la imponent federació sindical associada al Partit Laborista.

Els nens bascos que el Sr. Taylor esmenta van ser els 3.840, d’entre 5 i 16 anys, que havien arribat a Southampton dues setmanes abans a bord del SS Habana, un vaixell que normalment transportava només 800 passatgers. El viatge va ser organitzat pel Comitè Nacional Conjunt d’Assistència a E panya, una organització civil no partidista. La seva primera tasca havia estat convèncer el Govern britànic de permetre l’entrada al país de refugiats de la Guerra espanyola. El Govern deia que es tractava d’una violació de la política de No-Intervenció, però va acabar cedint, tot i que va insistir que els promotors garantissin pagar setmanalment 10 xílings per nen (unes 30 llibres en diners d’avui) per cobrir les despeses d’allotjament, alimentació i educació. Aleshores es va crear el Comitè pro Nens Bascos que es va dedicar a aquesta tasca.

En arribar, els nens van ser traslladats al campament de North Stoneham als afores de Southampton que uns voluntaris havien construït des de zero en només dues setmanes. D’allà van ser enviats a unes 100 colònies repartides per tot el Regne Unit. L’Exèrcit de Salvació i l’Església Catòlica van tenir un paper important. També els sindicats, les empreses i nombroses organitzacions voluntàries amb seu a tot el país. El campament de North Stoneham va ser desmuntat el setembre del 1937.

Els nens que van viatjar a Anglaterra a bord del Habana només van representar una petita part dels 34.000 que van ser evacuats a diversos països, a partir de la primavera de 1937, mentre les forces franquistes avançaven pel nord d’Espanya. Amb l’ajuda del Comitè per Rebre els Nens Espanyols, organitzat per la federació sindical francesa CGT, el Govern basc va enviar un primer grup de 450 el 20 de març. França va acollir finalment uns 20.000 nens, més que no pas qualsevol altre país. Bèlgica en va acceptar 5.000, la Unió Soviètica 2.895, Suïssa 430, i Dinamarca 100. Mèxic en va rebre 456.

El Govern britànic havia acordat admetre els nens bascos com a mesura humanitària excepcional, i amb la condició que tornessin a Espanya quan la situació fos menys perillosa. Per als franquistes, es tractava de nens robats i, per tal de recuperar-los, el juliol de 1938 la dictadura va crear la Delegació Extraordinària de Repatriació de Menors. Cap al 1949, més de 20.000 van ser retornats. Només la Unió Soviètica i Mèxic es van negar a acceptar les demandes franquistes, tot i que a partir de 1956 aquest darrer país va permetre que tornessin voluntàriament.

Els esforços del règim per repatriar els nens evacuats van fer part de les seves polítiques de la Victòria.Tornar a Espanya no va voler dir que els nens es reunissin amb els seus pares. En general, els nens, els pares dels quals havien estat declarats políticament sospitosos per la dictadura, sovint van acabar en institucions estatals o religioses.