Tanc T-26 soviètic

El 15 d’agost de 1936, el Regne Unit va prohibir l’exportació d’armes a Espanya. França havia fet el mateix una setmana abans. Aquesta decisió va determinar el futur de la República perquè, mentre que Alemanya i Itàlia estaven enviant homes i material de forma constant als rebels, el Govern legítim del país quedava aïllat internacionalment i condemnat a una derrota segura. La República cercava armes desesperadament. Ho intentava en els canals foscos dels mercaders internacionals, i sovint només aconseguia ser víctima d’estafes o pagava preus desorbitats per un material de qualitat dubtosa. Ni tan sols el petroli comprat als Estats Units arribava als seus ports, donat que les companyes americanes van començar a desviar-lo cap als ports controlats per Franco. Mentrestant, les tropes rebels avançaven ràpidament per Extremadura cap a Madrid gràcies a la professionalitat de l’exèrcit colonial i al nou material, en especial avions, que anava arribant i li donava superioritat davant les tropes republicanes, poc professionals i pobrament armades.

La Unió Soviètica va esdevenir la darrera esperança de la República. El problema era que inicialment Stalin no es va interessar gaire pel conflicte. La Unió Soviètica va subscriure el Pacte de No-Intervenció l’agost i, durant setmanes, malgrat la seva evident violació per Alemanya i Itàlia, el va respectar. Només a mitjans de setembre va autoritzar la formació de les Brigades Internacionals. En algun moment a finals d’aquell mes es va decidir a armar la República. Havien passat més de dos mesos des de l’enviament de l’ajuda nazi i feixista a Espanya.

Els primers tancs i avions soviètics van arribar a Espanya a mitjans d’octubre. Van ser desembarcats a Cartagena, el port més important durant tota la guerra per a l’esforç bèl·lic republicà. Amb aquest material van arribar també els primers instructors soviètics. En total, van arribar uns 2.000 homes en el decurs de la guerra. El nombre de tancs soviètics va ser molt similar al d’alemanys i italians, però eren de molt millor qualitat. Tanmateix, el nombre d’avions (uns 700), va ser clarament inferior, potser la meitat. Els avions soviètics van gaudir d’una superioritat tecnològica inicial clara, però van quedar obsolets davant els progressos dels models alemanys. En canvi, la resta del material soviètic era de qualitat molt inferior al subministrat per les potències feixistes. Moltes armes havien estat fabricades fins i tot abans de la Primera Guerra Mundial. Van arribar fusells molt antics i de fins a sis calibres diferents. Les metralladores s’encallaven i els canons estaven desgastats. L’artilleria antiaèria també va ser molt deficient.

La República, contràriament als franquistes, va haver de pagar aquests subministraments al comptat, en aquest cas amb les reserves d’or del Banc d’Espanya. També, contràriament als franquistes, aquestes armes van arribar per una ruta marítima llarga i perillosa, aguaitats per les marines italianes i alemanyes. En ocasions, quan van venir per terra, van quedar retingudes a les duanes franceses. La República mai no va tenir un subministrament suficient, de qualitat i garantit per armar les seves tropes.