Carta del Cónsul belga en Barcelona, Jules Simon

En esclatar la Guerra Civil, la cadena del poder institucional es va trencar per múltiples parts davant de la mirada de tot el món, també, dels representants diplomàtics a Barcelona com el Consolat de Bèlgica. Tot i que seguien vigents la Constitució del 1931 i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de l'any següent que marcaven les fronteres del repartiment de les competències públiques, l'enfonsament de l'Estat a l'estiu del 1936 ho va transformar tot. Amb zones d'Espanya aïllades com el País Basc i part de Cantàbria, amb un front d'Aragó dominat per les milícies anarquistes arribades des de Barcelona i amb comitès provincials a tot arreu, la zona republicana es va convertir en un puzle de poders territorials amb un lligam lleuger amb l'encara existent Govern de la República Espanyola.

El Govern de la Generalitat, presidit pel nacionalista d'esquerres (ERC), Lluís Companys, viurà en una relació esquizofrènica amb els diversos organismes de poder real i oficial amb què s'haurà d'entendre. Pràcticament convertida en l'administració d'un Estat de facto independent, però sense poder controlar plenament el territori en mans de les milícies anarquistes o d'altres formacions com el POUM, la Generalitat sobrepassarà les competències estatutàries: control de fronteres, emissió de paper moneda, apropiació de les delegacions del Banc d'Espanya, creació d'un Exèrcit de Catalunya i una Conselleria de Defensa, a més d'un Decret de Col·lectivitzacions que afectaria no poques empreses estrangeres com la belga Solvay i les seves mines a Catalunya.

Tot quedava resumit en una carta del Cònsol belga, Jules Simon, del novembre del 1936 al Conseller Primer català, Josep Tarradellas. La queixa i la reclamació en nom de la societat Solvay eren clares: la confiscació de les Mines de Potassa de Súria, de les oficines de l'empresa i dels seus dipòsits bancaris, estaven fora del marc legal. La Generalitat estava fora de la llei.