Màquines d'escriure incautats en la frontera francesa

A Catalunya s’havien refugiat desenes de milers de persones de la resta de l’Estat que havien arribat fugint de l’avenç de les tropes franquistes. En acabar la Batalla de l'Ebre el novembre de 1938, i fer-se evident que l'ocupació per part de les tropes rebels del territori català era propera, aquests refugiats juntament amb veïns catalans, intel·lectuals, periodistes, metges, jutges entre altres perfils i autoritats polítiques catalanes, basques i del Govern Republicà, van començar a desplaçar-se cap a la frontera amb França buscant poder-la creuar. No va ser possible fer-ho fins a la nit del 27 al 28 de gener del 1939, quan les autoritats franceses només van permetre el pas de dones i nens; tres dies després ho van poder fer els ferits i el 5 de febrer van poder travessar la frontera els homes civils i militars. Eren tots desarmats i se'ls requisava també material divers que portaven, com a màquines d'escriure, plomes estilogràfiques, anells… Es calcula que els dos primers mesos del 1939 van creuar la frontera amb França 470.000 persones, la majoria per Catalunya i unes 70.000 per Irun. Un cens incomplet del 60% d'exiliats catalans que va fer la Generalitat el febrer del 1939 va registrar que aquests eren més de 100.000.

Les autoritats franceses, malgrat estar avisades de l'onada humana buscant refugi que s'acostava, van ser desbordades i no tenien preparada cap mena d'instal·lació, ni havien previst necessitats alimentàries, ni higièniques o sanitàries. Com que l'objectiu principal era mantenir l'ordre i la seguretat, es van improvisar camps de concentració, anomenats “camps d'internament”, en diversos departaments francesos. Inicialment al de Pirineus Orientals, i posteriorment en molts altres com a Bretanya, al Loire-Atlantique, Pirineus atlàntics, Ariège o Tarn-et-Garone.

Camps tancats amb filferrades a la Cerdanya, i sobretot platges del Rosselló on la impossibilitat per sortir-ne era una barrera imposada i el mar, que era una frontera natural. Aquests camps es van convertir en llocs on les condicions de supervivència eren molt dures: fred intens, gana i malalties, sense cap tipus de sostre, ni latrines ni aigua potable. Les platges d'Argelers, Le Barcarés o Saint Cyprien eren camps davant del mar que estaven vigilats per soldats francesos senegalesos i spahis. Al juliol de 1939 més de 1000 persones van morir a Saint Cyprien per una epidèmia de tifus; a Barcarés, on es van col·locar barracons per als interns, a finals de juny de 1939 hi havia 60.000 refugiats per a un camp que havia estat pensat perquè acollís 31.500 persones.

Sortir d'aquests camps era molt difícil, només era possible si s'anunciava el retorn a Espanya o bé si era acollit per alguna família francesa o s'aconseguia feina fora del camp i es podia demostrar. Unes 21.000 persones van poder embarcar-se en algun dels vaixells que van sortir cap a Amèrica del Sud organitzats pel govern de la República espanyola amb l'ajuda de l'American Friends Service Committee; molt pocs van arribar a altres destins com Anglaterra o l'URSS.