Violència de gènere

Després de la conquesta del Llevant pels franquistes, un grup d’homes va irrompre en la casa de Mariana Torres Esquer a Sagunt i, davant del seu fill de 14 anys, li va rapar el cap. Després, la van fer creuar els carrers fins a l’ajuntament, on la van exposar durant unes quantes hores. El suposat crim d’aquesta vídua va ser tenir un fill a l’exèrcit republicà i un altre a la presó de Burgos. El nen que va ser testimoni de l’assalt va guardar la trena de la seva mare i la va deixar com herència als seus fills. En aquesta foto, feta el 2017, es veu la trena a les mans d’un dels nets de Mariana.

Les dones a la rereguarda franquista van patir la mateixa repressió que els homes, però elles només van haver d’aguantar càstigs de gènere com la violació i, com Mariana Torres Esquer, que les rapessin el cap. També es van produir casos de càstigs de gènere a la rereguarda republicana.

Rapar el cap de les dones va ser una pràctica estesa en la zona rebel. Va començar gairebé de seguida després de la insurrecció i va continuar durant la guerra i fins i tot després. Els responsables van ser grups de falangistes, carlistes, guàrdies civils i d’altres forces de l’ordre públic. No va ser un càstig imposat pels tribunals militars, tot i que les autoritats van intentar regular-lo. No existeixen estadístiques globals, però les històries orals recollides pel projecte Nomes e Voces a Galícia i en projectes similars a altres indrets d’Espanya donen una idea de la seva immensa escala.

Les dones van ser castigades per molts motius. En alguns casos va ser pels seus actes, com ésser actives políticament, tot i que ho fossin de manera menor. Una gallega va ser rapada per haver portat la bandera republicana en la desfilada de l’1 de maig; a una altra “li van tallar els cabells com es va fer a d’altres dones d’idees extremistes”. Altres, com Mariana Torres Esquer, van ser castigades pel que havien fet els homes de la seva família o perquè els havien donat suport. En el cas d’Amelia Canelas d’Alcabre (Pontevedra) va ser perquè el sindicat de la localitat s’havia reunit en un local que pertanyia al seu pare.

A algunes dones els van rapar el cap a casa seva o en un altre lloc tancat, com ara la caserna de la Guàrdia Civil o la seu local de la Falange, però va ser més freqüent fer-ho públicament com a part d’un ritual més ampli. Sovint s’humiliava les víctimes obligant-les a desfilar pels carrers mig nues o portant un cartell que anunciava un suposat crim. Després, les feien beure oli de ricí i patir la vergonya de defecar de manera incontrolada mentre tornaven a casa. D’aquesta manera, a més de les dones, es castigaven els seus homes i fills, pares i germans. I mentre els cabells van tornar a créixer, la memòria col·lectiva del càstig va romandre viva, sobretot a les petites comunitats.