Oviedo destruïda

L’1 de setembre de 1937, les tropes franquistes es van posar en marxa per acabar amb l’últim reducte republicà al Front Nord: Astúries. La seva victòria era segura. Tenien el doble de soldats i d’artilleria que els republicans, i pràcticament el monopoli del cel. Els defensors tenien manca de municions i de defenses antiaèries i eren aïllats. Malgrat això, van lluitar amb coratge i eficàcia durant més de cinquanta dies. Contràriament al que va succeir a Santander, no hi va haver desercions o rendicions en massa fins al final mateix de la batalla.

La batalla clau de la campanya d’Astúries va ser la lluita pel pas d’El Mazuco, lliurada entre el 5 i el 22 de setembre. Els atacants, sobretot tropes carlistes, disposaven d’un avantatge d’homes de cinc a ú. També gaudien del poder de foc de la Legió Còndor. L’únic avantatge dels defensors era que dominaven els alts. Tanmateix, la valenta actuació dels atacants, assistida pels bombardejos intensius dels avions alemanys i per la manca de municions dels defensors, va dur aquests a retirar-se. A partir d’aleshores, Astúries va quedar oberta a la progressió de l’exèrcit franquista i dels seus aliats italians. Havia de passar un mes abans que aquestes tropes prenguessin Gijón, el darrer reducte important dels republicans.

Durant aquestes darreres setmanes de guerra al Front Nord, Astúries va actuar com una entitat política completament autònoma del Govern central. El 25 d’agost, els partits polítics i sindicats, entre els quals dominaven els socialistes, van constituir a Gijón el Consell Sobirà d’Astúries i Lleó (una petita zona d’aquesta regió va ser des de l’inici de la guerra en mans republicanes). El seu president va ser Belarmino Tomás. El Consell va destituir el general Mariano Gamir Ulibarri, que havia estat enviat pel Govern per centralitzar el comandament en la defensa de la Zona Nord. Va ser reemplaçat per l’eficaç i enèrgic coronel Adolfo Parda Vaquero.

L’ofensiva aèria dels rebels els va permetre bombardejar impunement els ports asturians, destruint o malmetent les poques unitats de la Marina Republicana allà atracades. Això va impedir que molts comandaments i dirigents poguessin escapar quan va tenir lloc la presa de Gijón el 21 d’octubre. Els que van ser capturats en general van ser aviat executats en un clima de repressió massiva. En total, prop de 6.000 persones van ser assassinades pels franquistes. Per la seva banda, els republicans van assassinar-ne unes 2.000. Davant aquest clima de terror, milers d’asturians es van negar a rendir-se i es van unir a la guerrilla.

Amb la caiguda d’Astúries, els exèrcits rebels van incorporar desenes de milers de nous soldats. La seva flota, que havia actuat amb tanta eficàcia al Cantàbric, va anar a reforçar els seus efectius al Mediterrani. També van aconseguir fàbriques d’armament. Ara l’Espanya de Franco controlava més d’un terç de la producció industrial del país, un 60% del carbó i gairebé tot el seu acer. El factor econòmic s’havia equilibrat entre tots dos bàndols. Si hi afegim l’hegemonia dels seus exèrcits i el suport decidit de les potències feixistes, els rebels podien entreveure que la victòria seria seva.