Marmita amb grafits

L’equipament per al ranxo (marmita i escudella) era un element inseparable del soldat. Cadascú tenia el seu i el portava allà on anava. Eren d’alumini, el que les feia molt lleugeres i disposaven d’anses mòbils per al seu transport. En les fotografies de la guerra és habitual veure els soldats amb el seu plat de ranxo penjat del cinturó o les trinxes. La marmita de la fotografia té la particularitat de trobar-se personalitzada: el seu propietari va burinar el seu nom i cognom: Armando Stellani, un combatent italià.

La història d’Stellani ha pogut ser reconstruïda. Va néixer a Palestrina el 1914 i va participar en la Guerra Civil amb el Corpo Truppe Volontarie que va enviar Mussolini per donar suport als insurrectes. Va sobreviure i va participar en la Segona Guerra Mundial, de la qual també va sortir amb vida. Armando Stellani treballava en el cafè que regentava el seu pare a Palestrina i alternava la seva feina amb la pintura i l’escultura: potser les seves habilitats expliquin la inscripció a la seva marmita. Va morir el 2005, als 90 anys. L’escudella era en possessió d’un veí de la localitat d’Abánades (Guadalajara), que l’emprava per fer guix. No sabem com va arribar a les seves mans, però podem entendre el context general. Les forces italianes van tenir una presència destacada a Guadalajara. En la batalla homònima (8-23 de març de 1937) van patir una gran derrota, que es va saldar amb milers de baixes i la pèrdua d’enormes quantitats de material. Per una banda, durant la seva estada al front, sabem que les tropes italianes i espanyoles van intercanviar equipament. A les excavacions arqueològiques a Abánades s’han descobert cascos, ulleres de motorista i bengales de procedència italiana en posicions ocupades per tropes espanyoles. A la novel·la Cuerpo a Tierra de Ricardo Fernández de la Reguera, ambientada a Guadalajara durant la Guerra Civil, es parla d’aquests intercanvis:

“Van conviure uns quants dies amb els italians que anaven a rellevar. Van simpatitzar immediatament. Els italians eren cordials, generosos i una mica ingenus. S’entusiasmaven amb els objectes més insòlits. Com que els sobrava molt equipament, es van fer trocs fantàstics. Per un encenedor de metxa, una petaca ronyosa o qualsevol tonteria, canviaven uns pantalons, una guerrera, una capota, unes botes, les gorres... O desapareixien al menor descuit en les mans rapaces dels espanyols. El batalló d’Augusto [el protagonista] es va metamorfosar. Portava uns abillaments heterogenis de vestir espanyols i italians.”