Com emprar els refugis aeris

Els civils van experimentar la major innovació militar de la guerra: el bombardeig sistemàtic de les ciutats des de l’aire, gairebé tot a càrrec de l’aviació franquista i de les dels seus aliats italians i alemanys. Això va voler dir que les autoritats republicanes van haver de crear noves formes de defensa i ensenyar als seus ciutadans a emprar-les. Aquest cartell editat pel Consell Interprovincial de Santander, Palència i Burgos entre desembre de 1936 i setembre de 1937 és un exemple de com ho van fer.

Els italians van ser pioners en l’ús d’aquesta tàctica durant la seva invasió de Líbia el 1911. Més tard, durant la Primera Guerra Mundial, els alemanys van bombardejar Londres des dels Zepelins. Poc després, el 1922, els britànics van bombardejar els civils a Iraq. Itàlia va tornar a ampliar l’ús del terror aeri a Abissínia el 1935. Però no va ser fins la Guerra d’Espanya que el bombardeig va arribar a tenir un paper important.

El reportatge impactant de George Steer i el quadre de Pablo Picasso del bombardeig de Guernica el 26 d’abril de 1937 per la Legió Còndor alemanya representen el cas més famós, però entre les ciutats republicanes atacades des de l’aire van figurar les més grans com Madrid, Barcelona i València, capitals de província com Alacant, Almería, Jaén i Lleida, i d’altres localitats menors com Durango, Figueres i Reus. El nombre més important de morts correspon a Barcelona: 2.500. Gairebé la meitat va morir durant tres dies del mes de març quan avions italians van atacar la ciutat des de la seva base a Mallorca. El 3 de març del 1938, l’aviació italiana va matar unes 500 persones a Alcañiz, un poble de només 11.000 habitants.

Els atacs dels rebels i dels seus aliats van matar un total de 9.000 persones. L’aviació republicana, que tenia menys avions i menys moderns, va dur a terme menys bombardejos. Un informe preparat pels “nacionalistes” va calcular que els atacs republicans van matar 1.088 persones.

El bombardeig aeri sostingut primer va ser experimentat a Madrid. Els atacs van començar el 4 novembre de 1936. Aterrada, la població es va protegir com va poder. Anticipant les escenes famoses de Londres durant la Segona Guerra Mundial, molts es van amagar a les parades del metro.

Les autoritats republicanes es van encarregar de construir refugis aeris a nombroses ciutats. A Almería, que va suportar 52 bombardejos de les armades rebel i alemanya per aire, en la primera meitat de 1937 es van construir 38 refugis amb una extensió de 4,5 kilòmetres i capacitat per a 40.000 persones. Aquest món subterrani tenia magatzem de queviures, cuina rebost, i fins i tot un quiròfan. Les 101 boques d’accés repartides per la ciutat van permetre que qualsevol habitant de la ciutat d’Almería pogués arribar al refugi en quatre minuts a partir del senyal d’alarma.

A Barcelona, la Generalitat va fer construir més de 1.200 refugis. La figura clau en aquesta iniciativa va ser l’enginyer Ramón Perera (1907-1984). Aquest va dur a terme proves de camp per estudiar els efectes de les bombes i va experimentar amb un cert nombre de dissenys i unes quantes matèries, entre les quals el formigó per tal d’inventar un refugi que resistís les bombes. Amb l’ajuda d’agents del servei d’intel·ligència britànica, Perera es va exiliar al Regne Unit després de la guerra. Durant la Segona Guerra Mundial va intentar convèncer el Govern britànic de construir els refugis que havia dissenyat, però aquell va preferir els refugis Anderson que les famílies van construir als seus jardins. Al seu parer, els refugis col·lectius de Perera tornaria els britànics “covards i ganduls”.