Màlaga

Entre el 3 i el 8 de febrer de 1937 va tenir lloc la Batalla de Màlaga. Va acabar amb una espectacular victòria de les tropes rebels i dels seus aliats italians. La fotografia mostra les tropes franquistes desfilant pels carrers del centre de Màlaga, rebudes per la burgesia local.

Màlaga havia viscut des de juliol de 1936 un intens procés revolucionari encapçalat per anarcosindicalistes i comunistes. Aquest procés va incloure una fortíssima repressió que va acabar amb la vida d’unes 2.500 persones i amb la destrucció de nombroses esglésies, edificis religiosos i propietats de la burgesia local. L’afany revolucionari no va donar lloc a la construcció d’unes defenses sòlides. Pel contrari, les desenes de milers de milicians que hi havia a la província a penes tenien uns 8.000 fusells i alguns canons. Faltaven armaments, trinxeres i organització. A més, la província havia quedat exposada com un angle sortint incrustat en el territori franquista, amb la qual cosa podia ser atacada per tres bandes. La seva única via de comunicació amb la resta del territori republicà era la carretera a Almería, de més de dos-cents quilòmetres en condicions molt dolentes.

Els franquistes ja havien dut a terme alguns atacs a l’est de la província durant la segona meitat de gener del 1937. No van trobar gaire resistència i es va produir un primer èxode massiu de refugiats i milicians. Malgrat això, ni el Govern de Francisco Largo Caballero ni les autoritats locals van prendre mesures serioses per augmentar les defenses de Màlaga. Quan va arribar l’atac, des de l’oest, el nord i el nord-est, aquestes van ser desbordades amb facilitat. Els milicians van poder fer ben poc per fer front a les 15.000 tropes marroquines i als 10.000 italians que, ajudats per l’artilleria, l’aviació i els tancs, van avançar gairebé sense pausa cap a la capital. Alhora, una nova onada de refugiats va fer camí aquesta vegada cap a Almería per la carretera de la costa. Potser van sortir de Màlaga unes 150.000 persones. Moltes van ser interceptades pels atacants i van tornar enrere, però potser unes 50.000 van seguir cap a Almería, mentre l’aviació i la marina rebels les metrallaven i bombardejaven sense pietat. Van morir- ne prop de 5.000.

L’arribada de les tropes rebels a Màlaga el dia 8 va provocar el començament d’una onada repressiva que va acabar en pocs dies amb la vida de fins 4.000 persones.

Els dies següents, les tropes franquistes van continuar avançant per la costa fins depassar el port granadí de Motril. Durant uns dies, semblava que podien continuar progressant fins prendre el Llevant. Van ser detingudes a mitjans de mes per l’arribada de reforços republicans, en especial de les Brigades Internacionals, i perquè Franco va ordenar al general Gonzalo Queipo de Llano, cap de les tropes atacants, que s’aturés. S’ha especulat molt sobre les raons que van portar Franco a donar aquesta ordre.

A més dels rebels, l’altre gran vencedor de la batalla va ser Mussolini. Es va convèncer de l’efectivitat bèl·lica del seu Corpo Truppe Volontarie i de la seva tàctica de la “guerra veloç”, en què tancs i avions trencaven el front i avançaven ràpidament. El dictador italià fins i tot es va convèncer que les seves tropes podrien prendre soles Madrid i guanyar la guerra. Va triar Guadalajara per demostrar-ho.