Refugiats republicans arriben a Xile

Aquest document de l’Arxiu Nacional de Xile conté la llista dels 23 homes, tres dones i un nen que van desembarcar del SS Winnipeg al port d’Arica el 30 d’agost de 1939. Formaven part dels 2.072 espanyols, la major part dels quals havien sortit dels camps de concentració francesos i van viatjar a Xile en aquell vaixell francès.

A Europa, molts pocs països van obrir les seves fronteres als refugiats republicans. Els que van arribar a França o a les seves possessions africanes van ser internats immediatament. La Unió Soviètica va acceptar unes 1.400 persones, totes escollides amb cura, entre elles figures importants del Partit Comunista, a més dels 3.000 nens que ja havia acollit.

Els països llatinoamericans van ser més acollidors, acceptant uns 59.000 refugiats espanyols. A Mèxic, que havia rebut 4.456 nens el 1937, van anar 22.000 persones, el nombre més important amb escreix. Després d’unes reticències inicials, Argentina en va acceptar 10.000. La República Dominicana, Cuba, Veneçuela, i Colòmbia van acollir grups més petits.

A Xile la decisió d’admetre els espanyols va provocar un fort debat al parlament, però la situació política del país no tenia res a veure amb la francesa. El 1937 havia estat elegit un Govern del Front Popular dirigit per Pedro Aguirre Cerda. Va ser el president Cerda qui va nomenar el poeta Pablo Neruda cònsol especial per a la Immigració Republicana a Xile. Per tal d’organitzar el viatge, Neruda va col·laborar amb el Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE), que el president Juan Negrín havia establert a París el febrer de 1939.

El vaixell que es va noliejar va ser construït a Dunkerque el 1918 i, com que era un vaixell de càrrega, va necessitar molts canvis per acollir tants passatgers. Va salpar del port francès de Pauillac el 4 d’agost de 1939 i, després de deixar aquest petit grup a Arica, va fer via fins a Valparaíso, on va arribar el 3 de setembre.

Els refugiats espanyols que van arribar als països llatinoamericans van contribuir a les seves noves llars en diferents aspectes, però sobretot en l’àmbit cultural i intel·lectual. Entre els passatgers del Winnipeg figurava Juan Balmes, de 12 anys. El seu pare era membre d’Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña, i va servir com alcalde del poble de Montesquiu (Girona). El jove Balmes va ser un pintor molt distingit. El 1973, com d’altres espanyols que havien arribat a Xile el 1939, va haver de tornar a exiliar-se per escapar del cop del general Pinochet. Aquesta vegada, l’exili el va dur a París on va viure fins que va poder tornar a Xile el 1986.

La memòria del Winnipeg segueix viva a Xile gràcies, en part, a les mateixes experiències de dictadura i exili d’aquest país. El 2019, l’escriptora Isabel Allende va publicar la seva novel·la El largo pétalo del mar, basada en la història dels refugiats espanyols que van viatjar en el Winnipeg, i el títol de la qual prové d’un poema de Neruda. Aquell mateix any es va organitzar tot un ventall d’activitats per celebrar el 80è aniversari del viatge, entre elles una recreació de l’arribada del vaixell a Valparaíso i la instal·lació d’un mural titulat Los viajeros del Winnipeg al Museu de la Memòria i dels Drets Humans de Santiago.