Belchite

Els intents de salvar la zona nord republicana mitjançant ofensives des de la zona centre van culminar en l’ofensiva contra Saragossa (24 d’agost a 7 de setembre de 1937). Tanmateix als atacs previs a Segòvia, Osca i Brunete, aquest també va fallar en aconseguir l’objectiu de trencar el front, destruir l’exèrcit enemic i prendre localitats d’importància. A més a més, l’ofensiva va arribar tard per a Santander que va caure dos dies després del seu inici. Els republicans van guanyar terreny a l’Aragó, però aquestes conquestes van ser irrellevants per al desenvolupament de la guerra.

Inicialment, l’ofensiva republicana, com era la norma aquell estiu, va començar bé. Tenien enfront un enemic molt menys nombrós i pitjor armat. Els franquistes havien considerat que el front aragonès tenia poca importància, en part perquè havien tingut enfront fins aleshores les milícies anarquistes poc efectives i controlades pel Consell Regional de Defensa d’Aragó (finalment dissolt a la força a principis d’agost). Ara els atacarien algunes de les millors tropes de l’Exèrcit Popular que també tenia una aclaparadora superioritat aèria (tot i que l’aviació va actuar de forma no coordinada i molt deficient) i de tancs.

Les tropes atacants, en especial la 45 Divisió Internacional, van arribar a uns deu quilòmetres de Saragossa però no van poder avançar més i envoltar la ciutat. Això va ser el resultat de l’acció molt determinada i l’efectivitat dels defensors franquistes. Tant que Franco, contràriament al que va succeir a la Batalla de Brunete, no va jutjar necessari aturar l’ofensiva al nord. Els reforços que van arribar a Saragossa procedien aquesta vegada del front del centre.

Un cop fracassat l’objectiu de prendre Saragossa, l’eix dels combats es va desplaçar a un front molt secundari però que aviat es va fer famós: Belchite. Belchite va quedar encerclada el 26 d’agost. La guarnició, formada per uns quants milers d’homes, es va parapetar dins el casc urbà. Malgrat això, els republicans, conscients que el temps corria en contra seva, van decidir assaltar el poble. Els combats van ser intensos i es van lliurar cos a cos. Els republicans van tallar l’aigua, fent encara més difícil la resistència a causa de la calor de l’estiu aragonès. L’artilleria republicana va matxucar les posicions rebels i va deixar Belchite devastat. El 6 de setembre, els republicans van prendre la plaça. La batalla es va saldar amb 5.000 morts i uns quants milers de presoners de guerra.

La victòria republicana a Belchite no va canviar res. El seu exèrcit continuava sent incapaç de dur a terme grans maniobres ràpidament. Sense dubte va ser una victòria estratègica per a l’exèrcit franquista que va mostrar un cop més la seva determinació i habilitat en la defensa. En aquest aspecte no era gaire diferent del republicà, però, a diferència d’aquell, sabia atacar en profunditat i consolidar els seus guanys.

Belchite va romandre en mans republicanes fins al final de la guerra. Franco va decidir no reconstruir el poble i en va fer, en contra de la voluntat dels seus habitants, un símbol del conflicte. En canvi, el dictador va ordenar construir un nou poble, fent servir mà d’obra esclava: els captius republicans.