Desembarcament republicà a Mallorca
Repository: Adrian Shubert Personal Collection, Toronto, Canada
Creator: Puig Farran, Andreu, 1904-1982
Contributor: La Vanguardia
Date Created: 1936
Type: Newspapers
Extent: 1 item
Geographic Region: Barcelona, Spain
41.38289, 2.17743
Entre el 16 d’agost i el 4 de setembre de 1936, les milícies republicanes van intentar conquistar l’illa de Mallorca (i també Formentera i Eivissa). Van fracassar, tal com va succeir de forma gairebé sistemàtica cada cop que es van enfrontar en camp obert a les forces rebels més foguejades, millor disciplinades i armades. El fracàs de Mallorca, que coincideix en el temps amb la caiguda d’Irun, marca el principi del final de la guerra de milícies republicanes, però també té dos significats importants. El primer és que, com les caigudes de Badajoz i Irún, marca derrotes estratègiques de la República. Si amb la primera els franquistes s’asseguraven la continuïtat del seu territori, amb la segona aïllaven de França el nord, i amb el seu triomf a Mallorca els rebels es feien forts a una base clau per controlar el Mediterrani. L’altre significat clau és que indica un esglaó més en la intervenció italiana.
Les forces invasores, comandades pel capità Alberto Bayo, estaven composades per uns 8.000 homes, majoritàriament milicians anarquistes vinguts de Barcelona. És a dir que eren sota la responsabilitat del Comitè Central de Milícies Antifeixista de Catalunya i de la Generalitat. Desprès d’uns desembarcaments de suport i distracció a les illes veïnes, que, al seu torn, van acabar amb el factor sorpresa, van atracar -de forma prou poc coordinada amb la resta de les tropes del Govern- a la zona de Puerto Cristo i Punta Amer, en la zona nord de l’illa, mal comunicada amb Palma de Mallorca. El pla d’avançament era confús i en tot cas no va ser executat amb rapidesa, atès que les tropes van romandre massa temps prop de les capçaleres de platja. Això va permetre a la guarnició de l’illa, enfortida per milicians falangistes, taponar els invasors. En aquesta operació també van ser crucials el ràpid suport aeri i de tropes italià, i la presència de dos creuers d’aquest país a la badia de Palma, en una operació coordinada pel feixista Arconovaldo Bonaccorsi.
Amb el domini de l’aire en mans dels rebels, els republicans es trobaven en una situació indefensable. Després de la retirada del 4 de setembre, van deixar enrere nombrosos ferits i milicians extraviats que van ser executats. Itàlia va guanyar una posició de força a les illes. D’aleshores ençà, va començar a aplegar-hi sobretot forces aèries que tindrien un paper molt destacat en el bombardeig de les ciutats mediterrànies. Bonaccorsi, que va adoptar el nom fals de Comte Rossi, va esdevenir l’autèntic procònsol a Mallorca. Va organitzar les patrulles falangistes Los Dragones de la Muerte que van llançar una autèntica onada de terror a l’illa, provocant entre 2.000 i 3.000 assassinats. Aquesta repressió va fer que l’escriptor catòlic francès Georges Bernanos, que inicialment simpatitzava amb Franco, escrigués Els grans cementiris sota la lluna, un llibre que va mobilitzar l’opinió pública catòlica liberal contra els rebels.
Mallorca també esdevindria la principal base naval dels franquistes, la qual cosa els va permetre, sempre amb el suport italià i alemany, aconseguir l’hegemonia del mar Mediterrani davant les forces navals republicanes, més caòtiques i internacionalment aïllades.