Lluita de carrer, Barcelona

La trajectòria del cop d’Estat a Barcelona va ser breu però intensa i va tenir resultats crucials per al desenvolupament de la guerra.

Els conspiradors sabien que les seves possibilitats de triomf a Barcelona eren escasses. Els problemes dels colpistes consistien en els factors següents: el general al comandament de la divisió, Francisco Llano de la Encomienda, es mantenia lleial, les forces de l’ordre públic -sobretot la Guàrdia d’Assalt- també, i el mateix succeïa amb l’Aeronàutica, i, per fi, la ciutat era un focus d’activisme obrer amb experiència de lluita directa i que fàcilment podia convocar milers de militants al carrer. Pel contrari, els colpistes comptaven en principi amb d’altres factors al seu favor: la sorpresa, el compromís de nombrosos oficials amb comandament directe i, s’esperava, l’actitud positiva de la Guàrdia Civil. Dos d’aquests tres factors els van fallar.

Barcelona es preparava per a una festa obrera i militant que havia de començar el 19 de juliol amb la inauguració de l’Olimpíada Popular, una resposta d’esquerra, antiracista i anti-colonialista als Jocs Olímpics de Berlin. Uns 6.000 atletes estaven llestos per participar-hi. L’Olimpíada no va començar mai perquè precisament el dia de la inauguració van començar els combats. Tanmateix, uns 200 d’aquests esportistes d’arreu, sobretot jueus i exiliats d’Itàlia i Alemanya, es van quedar per lluitar contra el feixisme.

Els militars no va poder utilitzar el factor sorpresa perquè el motí va començar a Melilla el 17 de juliol, abans del que esperaven. Durant el dia 18, van seguir els esdeveniments a mesura que a d’altres places i guarnicions es produïa el cop. Quan, per fi, va treure les seves tropes al carrer, en la matinada del 19, el Govern de la Generalitat estava previngut, i els sindicats, en particular la CNT, començaven a aixecar barricades. Les columnes militars rebels estaven a més composades per soldats a qui els oficials havien mentit, dient-los que anaven a ofegar una rebel·lió o a desfilar a l’Olimpíada. No volien lluitar i ben aviat es van trobar immersos en enconats combats pels carrers de la ciutat que els impedien avançar. L’arribada de Mallorca en hidroavió del general Manuel Goded per fer-se càrrec de la rebel·lió al migdia del 19 només va aconseguir perllongar unes hores una derrota que ja era evident. Perquè no només lluitaven contra els rebels policies, obrers, aviadors i soldats que es passaven de bàndol, sinó també la Guàrdia Civil que es va mantenir fidel al Govern.

En les lluites del dia 19, els anarquistes van aconseguir com a mínim 30.000 fusells i vàries peces d’artilleria. Van ser els vertaders vencedors dels combats. El 21 de juliol van constituir amb d’altres sindicats i partits el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que durant els dos mesos següents viuria en una dualitat de poders amb la Generalitat, el Govern legítim de l’Estat. Havia començat la revolució.