Defensa del Patrimonio Artístico Nacional franquista a Catalunya

La revolució social, que va sorgir com a reacció al cop d'estat del 18 de juliol de 1936, i la posterior guerra, van generar un profund impacte en el patrimoni cultural. Les destruccions iconoclastes a les zones republicanes van ser ràpidament contrarestades en matèria de salvaguarda per l'acció dels governs central i autonòmic. La República va capitalitzar la seva política de salvaguarda en l'àmbit de la propaganda internacional, i el bàndol franquista va respondre amb la creació, l'abril de 1938, del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN). La fotografia mostra agents de l'SDPAN a l'Estació de França de Barcelona rebent les obres d'art que havien estat enviades a París per a l'exposició sobre Art català. D del segle X al segle XV. 

L’SDPAN es va establir com una entitat militar, formada per professionals de l’àmbit patrimonial, destinada a gestionar el patrimoni en els territoris ocupats per l’exèrcit rebel. El servei es va organitzar en delegacions regionals. A Catalunya, la “Comisaría de la Zona de Levante” va ser la responsable de controlar el patrimoni després de les ocupacions militars.

Des de l’Aragó, l’SDPAN va organitzar el pla per a l'ocupació de Catalunya comptant amb la participació d’una cinquantena de persones sota el comandament de José María Muguruza Otaño, comissari de la “Zona de Levante” de l’SDPAN. Aquesta avantguarda d’agents dedicats al patrimoni estava formada majoritàriament per aragonesos i catalans. Aquest últim grup, liderat per Enric Monjo Garriga, havia d'informar de les peculiaritats del territori català.

Després de les seves primeres actuacions a les províncies de Terol, Osca i Saragossa, a partir d'abril de 1938, els agents van intervenir a la província de Lleida elaborant informes i inventaris dels béns que hi van trobar. Finalitzada la Batalla de l'Ebre, el novembre de 1939, els agents van continuar la seva acció cap a la resta de Catalunya centrant-se en controlar els grans dipòsits de béns culturals. A Barcelona van posar en pràctica el "Plan de Ocupación" i van assignar agents als diferents districtes de la ciutat.

Consolidada la seva presència a Catalunya, els agents de l’SDPAN es van dirigir als dipòsits de salvaguarda del patrimoni republicans, propers a la frontera francesa, a Olot, Peralada, Figueres, Darnius, Agullana i La Vajol. Així doncs, la tasca de l’SDPAN durant la guerra es va traduir en la presa de control del patrimoni que les institucions republicanes prèviament havien salvaguardat i reunit en dipòsits.

Acabada la guerra a Catalunya, el 10 de febrer de 1939, l'objectiu principal de l’SDPAN va ser traslladar el contingut dels dipòsits a Barcelona per retornar els béns als seus propietaris. La documentació republicana permetia traçar, en la majoria dels casos, la propietat dels béns incautats i salvaguardats durant la guerra. L’SDPAN va establir normatives que regulaven el procés de devolució. Els propietaris havien de presentar avals que acreditessin ser afins al règim, presentar documentació que acredités la seva propietat i, a més, cobrir les despeses associades a l'emmagatzematge i conservació dels seus béns.

Aquest mètode va impedir la reclamació de propietaris que estiguessin perseguits políticament, immersos en els processos punitius del franquisme o a l'exili, així com de persones que havien mort durant la guerra. Els béns no reclamats van ser cedits en dipòsit a museus i institucions públiques i privades, on en molts casos encara romanen.

ECC