Fort Victoria Grande, Melilla

La Guerra Civil va començar a Melilla la tarda del 17 de juliol de 1936. Els primers afusellaments van tenir lloc a punta d’alba de l’endemà i les víctimes en van ser sobretot els militars que es van mantenir lleials a la República. La defensa heroica de la base d’hidroavions de l’Atalayón, a la Mar Chica, va costar la vida al cap de la força aèria local, el capità Virgilio Leret, un talent de l’aeronàutica espanyola que tot just havia patentat el motor a reacció. Tanmateix, caurien molts més caps i oficials com el comandant militar de la plaça, el general Romerales, i el seu ajudant, el comandant Seco. Immediatament va començar una persecució feroç als civils. Els rebels s’enfrontaven a una població atemorida però hostil. En les eleccions de febrer de 1936, el Front Popular havia aconseguit més del 72% dels vots a aquella ciutat que aleshores tenia menys de 65.000 habitants. Nombrosos republicans van aconseguir escapar a la zona francesa del Protectorat del Marroc, però molts més van quedar atrapats i van viure un destí esgarrifós.

En molts casos, els militars rebels van desplegar, amb l’ajut de falangistes i dretans locals, una crueltat inimaginable. Per exemple, l’anomenat “Padre Jaén”, un antic capellà que s’havia convertit en dirigent socialista, va ser exhibit en una gàbia al parc Hernández del centre de la ciutat. Com molts d’altres, va ser torturat i afusellat. Els rebels van executar si més no 316 persones. Els llocs de detenció, tortura i execució a Melilla van ser molt nombrosos: el fort de Rostrogordo, lloc d’afusellaments massius; el fort de Victoria Grande, que reproduïm aquí (una restauració el 2016 va esborrar les darreres traces d’una funció tan trista); la carretera d’Alfons XIII, on van aparèixer jacents desenes d’afusellats per falangistes i militars, a qui el coronel Luis Solans, nou cap de la plaça, va donar carta blanca per a les seves malifetes; la caserna de la Guàrdia Civil de la Batería Jota, on els presos van patir tortures horroroses; les tàpies del cementiri, on molts altres van veure la seva darrera albada i, ja fora de la ciutat, al camp de concentració de Zeluán, on milers de presoners van llanguir o van morir per mal tracte, fam o suïcidi.

Tenim un valuós testimoniatge d’aquell horror a les memòries de l’escriptora Carlota O’Neill, vídua del capità Leret, que va passar quatre anys tancada a la presó de Victoria Grande. El seu llibre Una mujer en la Guerra de España detalla amb sensibilitat el caràcter inesperat del cop militar per als ciutadans normals i corrents, l’horror que es va desencadenar a Melilla, i com la gent de diferents situacions socials i postures ideològiques van viure els fets. Lluny de ser una narració maniquea, ens narra també les contradiccions, per a bé o per a mal, de les víctimes, els botxins i la resta de la població en els terribles anys que van començar aquella tarda de l’estiu de 1936.