Caserna de la Montaña, Madrid

Es tracta d’una de les fotos més icòniques de la Guerra Civil que mostra la dificultat de l’observador a l’hora de discernir a quin bàndol pertanyien els nombrosos morts, militars i civils que van deixar els combats per la caserna madrilenya de la Montaña.    
 
El juliol de 1936 Madrid disposava de la més gran concentració de tropes i policia de tota Espanya, però els rebels no van aconseguir arrossegar la majoria de la guarnició i de les forces d’ordre públic, els comandants de les quals, en general, es van mantenir lleials. A més, la conspiració hi va ser molt desorganitzada, en part perquè els seus dirigents, començant pel general Joaquín Fanjul, no eren militars en actiu. Per conseqüent, quan van començar a arribar les primeres notícies de la insurrecció al Marroc el 18 de juliol, ningú no sabia molt bé què fer. El mateix Mola havia aconsellat als compromesos treure les seves unitats de la capital i dirigir-se a les serres del nord i esperar les seves tropes. Al capdavall, només una unitat, el Regiment de Transmissions del Pardo, va seguir el consell. La resta de les forces rebels va cometre l’error de declarar-se en rebel·lia i aquarterar-se.    

La Caserna de la Montaña va esdevenir el principal nucli rebel de la capital el dia 19, quan el general Fanjul i uns 500 falangistes i d’altres dretans hi van entrar per les seves portes per unir-se als 2.000 militars que s’hi havien acantonat. Gairebé immediatament van ser encerclats per les forces d’ordre públic i uns 6.000 milicians armats només unes hores abans. Darrera hi havia una multitud expectant, composada en part per homes i dones que volien els 60.000 forrellats de fusell emmagatzemats a la caserna. Sense aquests forrellats no podien emprar els fusells que el Govern els havia lliurat. Durant la tarda i la nit del 19, els dos bàndols van intercanviar trets. Unes poques peces d’artilleria lleials també van bombardejar la caserna. Però durant el matí del 20 es va fer palès per als assetjats que no rebrien cap ajuda. L’aviació lleial va començar a bombardejar-los. La moral, especialment entre els soldats de recluta atrapats en aquella situació, va començar a decaure ràpidament. Algú va treure per la finestra una bandera blanca. La multitud es va apropar creient que la caserna es rendia, però les metralladores la van escombrar. L’incident es va repetir dues vegades més. Finalment, poc abans del migdia, la Guàrdia Civil va aconseguir irrompre a la caserna. La va seguir una multitud enfurismada que va procedir a venjar-se amb gran brutalitat. Uns centenars de defensors van ser linxats. Només unes desenes d’oficials van sobreviure, tot i que més tard moririen en la seva majoria durant els afusellaments i execucions dels mesos següents.    

Un parell de dies després, no només ja no quedaven forces rebels a la capital d’Espanya, sinó que començaven a marxar-ne tropes, sobretot milícies i forces policials, cap a les collades de muntanya del nord de la província. Anaven a provar de detenir les columnes de soldats, carlistes i falangistes, amb les quals Mola deia que prendria Madrid.