Decrets de la Generalitat: Col.lectivizacions i control obrer

A mitjans de setembre de 1936, després de les primeres setmanes de guerra i l’explosió de violència revolucionària que s’hi va sumar, es va imposar la necessitat d’un canvi de gestió política urgent. La situació creada des de la sublevació feixista militar-civil de julie 1936, d’una mena de «doble poder», amb el Comité Central de Milícies Antifeixistes (amb amplíssimes competències en qüestions de defensa, ordre públic, proveïments, armament, etc.) i una Generalitat de Catalunya amb un govern gairebé inoperant i l’activitat parlamentària suspesa, però que actuava com a contrapoder del CCMA (per exemple, ajudant des de la Generalitat a sortir del territori a cententars de persones, civils i religiosos, amenaçades de mort pels grups revolucionaris), va arribar al seu límit.

En els primers dies de setembre, les negociacions entre forces polítiques i sindicals van acabar concretant-se en la formació d’un govern d’àmplia unitat antifeixista, encapçalat pel dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Tarradellas i Joan. L’anomenat «primer govern Tarradellas» (28.9.1936-17.12.1936) estava format per una coalició de forces representatives de l’antifeixisme del moment: ERC, Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC, que aspirava a ser el partit dels comunistes catalans, agermanat amb el PCE; per tant, comunistes d’obediència soviètica), Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM, comunistes propers a les posicions trotskistes), Confederació Nacional del Treball (CNT, el gran sindicat anarquista), la Unió General de Treballadors, (UGT, el sindicat socialista ara vinculat al PSUC), Unió de Rabassaires (UR, el sindicat dels treballadors del camp) i Acció Catalana Republicana (catalanistes republicans moderats). El programa d’aquest govern era relativament concret: institucionalitzar les mesures revolucionàries que s’havien anat implementat des de finals de juliol de 1936 (desaparició del culte religiós, reordenació de l’administració de justícia, etc.), recuperar el control de l’ordre públic a la rereguarda (acabant amb els episodis de violències i execucions extrajudicials) i organitzar la vida civil en aquesta rereguarda, tenint en compte les circumstàncies de guerra que ja es començaven a fer notar (racionament d’articles de primera necessitat, control de l’espai públic, etc.).

Del conjunt dels treballs duts a terme pel govern, en van destacar els anomenats Decrets de S’Agaró (dits així perquè van ser redactats per una comissió que es trobava a l’Hostal La Gavina, de S’Agaró), un grup de disposicions de caràcter econòmic, amb les quals la Generalitat pretenia adequar les estructures econòmiques, empresarials, comercials i laborals del país a la nova situació revolucionària. Es tractava d’establir els mecanismes de col·lectivització i organització de les empreses i comerços, mitjançant comités de direcció de treballadors i obrers (a vegades, amb la col·laboració de tècnics i directius de les empreses col·lectivitzades), en un projecte d’economia socialitzada pràcticament inèdit.

La importància dels decrets ve determinada, no tant pels seus resultats pràctics (escassos), com pel que significat polític i econòmic. La seva redacció i posada en pràctica feien evident una situació inèdita: el règim de semiindependència (o relació confederal) a què havia arribat la Generalitat després de la crisi provocada per la sublevació del juliol de 1936. Amb l’Estat republicà pràcticament desaparegut del territori català, la Generalitat va assumir la responsabilitat de governar i gestionar amb les seves pròpies competències i amb les que eren en mans d’un Estat republicà absent. Entre aquestes noves competències, reflectides en els decrets, hi havia la possibilitat d’intervenir i modificar l’estructura econòmica pública o l’organització de les indústries de guerra, que havien de proveir les columnes de milicians voluntaris (i les unitats militars que podia organitzar la Generalitat). Aquesta situació excepcional, amb conseqüències polítiques i socials importants, es va mantenir fins maig de 1937, quan l’enfrontament entre forces polítiques i sindicals del camp republicà va acabar liquidant aquesta dinàmica política i institucional.