Les col·lectivitzacións LEAS

La col·lectivització va generar un dels debats i realitats més complexes de la Guerra Civil a Catalunya. La derrota del sollevament dels militars va estar acompanyat per l'inici d'un procés revolucionari a la rereguarda, en el qual cada partit i sindicat va defensar el seu propi model revolucionari. Anarcosindicalistes (CNT, FAI) i comunistes heterodoxes (POUM) van apostar per una revolució proletària, que posava l’accent en les col·lectivitzacions a l'àmbit econòmic. En canvi, socialistes unificats (PSUC -incloent al sindicat sota el seu control, UGT-) i republicans liberals (ERC, ACR, UR) es van decantar per una posició més laxa respecte a les col·lectivitzacions i que incloïa, a més, la possibilitat de mantenir certes formes de propietat privada. L'inici de les col·lectivitzacions després del 21 de juliol, en alguns casos va ser imposat i en altres consensuat, tant en el sector serveis -especialment en restaurants- com en el sector secundari -empreses industrials-.
 
L'acord aconseguit per CNT, FAI, PSUC i UGT el 22 d'octubre de 1936 en aquest àmbit va ser assumit pel Govern de la Generalitat en forma de Decret de Col·lectivitzacions el 24 d'octubre de 1936. Es va apostar per un model d'economia mixta, amb col·lectivitzacions de les empreses de més de 100 treballadors, així com de les empreses que els propietaris havien estat favorables al sollevament. Les empreses entre 99 i 50 treballadors podien ser col·lectivitzades si 2/3 dels seus treballadors ho decidien. Mentrestant, les de menys de 50 treballadors es mantindrien amb un model de propietat privada, però fiscalitzades per un comitè de control obrer triat pels treballadors. UGT i CNT, habitualment competint entre elles, però actuant coordinadament, van ser les encarregades de protagonitzar les col·lectivitzacions, que van incorporar una certa intervenció del poder públic a partir de la tardor de 1937 -encara que sempre a través de pactes amb les centrals sindicals-.
 
L'àmbit industrial va ser el més destacat en la praxi col·lectivista, situant-se al voltant del 50% de les empreses catalanes. Metal·lúrgia i construcció mecànica van ser sectors exemplificadors d’aquesta dinàmica, degut especialment a la necessitat que la indústria civil es reconvertís en indústria de guerra. Un bon exemple de tot això ho va proporcionar LESA, empresa metal·lúrgica col·lectivitzada en el municipi de Sabadell, en la qual els treballadors van editar una revista per difondre la nova orientació col·lectivista de l'empresa, tal i com demostra aquesta fotografia. LESA, com altres indústries col·lectivitzades metal·lúrgiques, va rebre l'estímul del Govern de la Generalitat per aconseguir una eficient reconversió productiva, que va situar aquest sector en el primer semestre de 1937 en uns nivells per sobre de la producció anterior a juliol de 1936, situació que, tanmateix, no va ser el denominador comú a la resta dels sectors industrials.
 
En canvi, molt més complex va ser l’àmbit agrícola. CNT i FAI van intentar aplicar les col·lectivitzacions en un món rural en el qual predominava un sentiment favorable a la petita i mitjana propietat agrícola, així com una multiplicitat de formes explotació de la terra en forma de propietat privada. Per això, van esclatar nombroses tensions i fins i tot alguns enfrontaments armats -per exemple, en el municipi de La Fatarella-. CNT i FAI van estar en condicions d'aplicar algunes col·lectivitzacions agrícoles a l'extrem sud i a les zones més occidentals de Catalunya en les quals ostentaven l'hegemonia. Però van ser minoritàries i difícilment van superar el centenar de casos.