Colador de té

A les prospeccions arqueològiques de l’entorn de l’Hospital Clínic a la Ciutat Universitària de Madrid, va aparèixer un colador de té metàl·lic. Aquest sector va ser probablement el més brutal del front de Madrid. Era una falca de l’exèrcit franquista que arribava fins als primers carrers de la capital i s’hi trobaven estacionades unitats de legionaris i regulars (soldats marroquins). Amb aquests soldats marroquins hem de relacionar el colador de té.

Sobre el consum del té pels regulars a la Ciutat Universitària, comptem amb l’excepcional testimoniatge de Bobby Deglané, un periodista xilè partidari dels insurrectes que va fer d’espia en territori republicà abans de passar-se al territori franquista. Un dels reportatges que va publicar al setmanari il·lustrat falangista Fotos es titula “Té morú a la Ciutat Universitària”. Hi narra una expedició a la primera línia del sector del Clínic. Després de salvar la passarel·la que flanquejava el Manzanares i perdre’s en el garbuix de trinxeres arriba a la caserna general. Allà seu als soterranis amb un grup de soldats moros:

“Els detalls, els suggeriments i la influencia d’aquell ambient s’adherien al meu esperit, embriagant-lo amb la seva exòtica bellesa com en un escenari de llegenda. I mentre els moros manducaven els seus plats especiats i bevien el daurat beuratge morú, jo recorria amb la meva imaginació -en aquells moments llançada a galop vertiginós- els llocs esgarrifosos on crepitava la guerra com en un Apocalipsi llunyà i, tanmateix, a pocs metres de nosaltres.

Allà es trobaven els moros aquella nit, en les seves pacífiques tertúlies. A fora amenaça la mort. Dormirien aquella nit com es dorm a la Ciutat Universitària, amb el fusell al braç, per despertar abans que el sol anunciï l’arribada del dia, apressats per l’alarma d’un atac per sorpresa o de la clàssica voladura d’una d’aquelles colpidores mines subterrànies.”

El consum de té tenia una gran importància per a les tropes mores. Segons un veterà marroquí, Mohammed Tahar, entrevistat el 1995, entre els elements que cada soldat portava figuraven alguns que eren característics del nord d’Àfrica: dàtils, figues i “alguna cosa per preparar el té morú”. L’Alcorà prohibeix el consum d’alcohol, amb la qual cosa els musulmans, contràriament a la resta de soldats, no podien beure ni vi ni licor. Com a substituts tenien haixix i té. Més enllà de la seva (limitada) utilitat com a excitant, el té facilitava la socialització entre els marroquins, com l’alcohol entre els cristians, el que queda palès en el relat de Bobby Deglané. La cerimònia de preparació i consum del té suposava una ocasió per retrobar-se amb els compatriotes i correligionaris, parlar la llengua pròpia i reproduir els gestos i les pràctiques de la seva cultura. El lent ritual de bullir i especiar el té tindria un efecte psicològic tranquil·litzador per a les tropes colonials en un context hostil (una guerra i un país estrany), particularment en entorns tan impredictibles i violents com el de la Ciutat Universitària, on els atacs i les mines eren a l’ordre del dia. L’olor i el sabor del té evocava sens dubte les llars que havien deixat al Marroc.