Col·lectivització i control obrer a Catalunya

Aquest cartell conté extractes “que més interessaran al poble” del Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer que va promulgar la Generalitat el 24 d’octubre de 1936. Aquest decret va formar part dels esforços del Govern català per tornar a imposar la seva autoritat després de la potent onada revolucionària desfermada per la rebel·lió militar del 18 de juliol. A més dels nombrosos negocis que van acabar en mans dels obrers, aquesta revolució va donar lloc a la substitució de les institucions de l’Estat per una infinitat de comitès, milícies i patrulles connectades amb els partits polítics i els sindicats. Fins setembre de 1936, la Generalitat va compartir el poder amb el recent creat Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, dominat per la CNT-FAI.

Llevat del País Basc, es van dur a terme col·lectivitzacions a tot el territori de la zona republicana. Van arribar a afectar uns 800.000 agricultors i més d’un milió de persones a la indústria. La col·lectivització va ser més extensa allà on dominava la CNT-FAI, però no es va limitar a llocs on els anarquistes eren més nombrosos. Els sindicats socialistes van estar molt involucrats en aquest procés, sobretot a Andalusia. A molts indrets, socialistes i anarquistes van col·laborar.

No totes les col·lectivitzacions van ser voluntàries, sobretot al camp. Alguns llocs van veure com els pagesos es van resistir, com va succeir a La Fatarella (Tarragona), on militants cenetistes van matar 34 llauradors locals.

L’epicentre de la revolució  urbana va ser Catalunya, on prop del 70 per cent de les indústries i els comerços va ser col·lectivitzat. Van quedar afectats des de les empreses més grans fins petits negocis com les perruqueries. La major part de les col·lectivitzacions va tenir lloc entre juliol i setembre de 1936 i va ser obrda dels mateixos treballadors sense cap direcció centralitzada.

Una de les descripcions més famoses apareix al llibre Homenatge a Catalunya de l’escriptor britànic George Orwell. “Pràcticament qualsevol edifici de tota dimensió ha estat pres pels treballadors i engalanat amb banderes roges o amb la bandera roja i negra dels anarquistes; totes les parets tenien pintats el martell i la fals junt amb les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies han ser rasades i les imatges cremades. Les esglésies aquí i allà eren derivades de forma sistemàtica per grups de treballadors. Tot negoci o cafè tenia un cartell que deia que havia estat col·lectivitzat, fins i tot els enllustradors havien estat col·lectivitzats i els caixons pintats de roig i negre. Els cambrers… et miraven a la cara i et tractaven com un igual. Les formes de servir les i fins i tot de parlar havien  desaparegut.”

Per una banda, el decret de 24 d’octubre va donar l’aprovació oficial a les col·lectivitzacions. Per altra, va marcar l’inici d’un procés en què el Govern va exercir cada cop més control sobre les empreses col·lectivitzades. Després de maig del 1937, amb el trencament del poder de la CNT, aquests negocis van ser gestionats per capatassos nomenats per les autoritats.