Rajoles afusellades

Aquestes rajoles del segle XVIII adornaven un mur de la casa del capellà de l’església de Santa Agnès del poble barceloní de Malanyanes. En una de les nombroses restes d’actes d’iconoclàstia i violència anticlerical que va experimentar la major part de la zona republicana durant els primers mesos de la Guerra Civil, van ser afusellades i la cara de la santa va ser destrossada.

Espanya té una llarga història d’anticlericalisme. En gran part, es va expressar retòricament, en paraules i imatges, però també hi va haver alguns episodis de violència durant els segles XIX i XX. En aquests casos, el més habitual va ser atacar edificis religiosos, com va succeir durant la Setmana Tràgica de 1909 i en diversos moments durant la Segona República. El més greu va tenir lloc a Madrid quan es van matar 73 monjos el 1834. Tanmateix, el que va passar entre juliol i setembre de 1936 va ser inèdit per la seva enormitat.

Es va produir una infinitat d’actes d’iconoclàstia. El més conegut és l’“execució” del monument al Sagrat Cor de Jesús al Cerro de los Ángeles als afores de Madrid. Aquesta iconoclàstia va adoptar diverses formes. Com les rajoles de Malanyanes, monuments van ser destrossats o empastifats. Es van vestir de milicians estàtues del nen Jesús. Es van destrossar grans quantitats de libres i d’obres d’art. En alguns casos tot això es va fer de manera teatral, com a un poble de Toledo on es va organitzar una corrida on els toros van carregar contra les imatges que els milicians havien tret de l’església. Es van cremar edificis religiosos, mentre que d’altres van esdevenir magatzems, hospitals i fins i tot garatges. Es van exhumar els cadàvers de monjos i monges per demostrar que havien estat torturats o que les dones s’havien quedat embarassades.

Tanmateix, el més greu va ser el gran nombre de víctimes humanes. Es van matar gairebé 7.000 religiosos catòlics -6.770, segons el millor càlcul recent-, dels quals 300 monges. Aquestes defuncions suposen el dotze per cent de totes les víctimes de la repressió republicana, i fins a la quarta part a alguns indrets. En nombrosos casos les víctimes van ser humiliades i fins i tot torturades abans de morir. 

Aquest assalt a l’Església Catòlica va tenir lloc a gairebé tota la Zona Republicana, tot i que amb intensitats diferents. Va ser més agut a Catalunya i l’Aragó, on els anarquistes eren més forts. En algunes províncies d’aquestes zones es va matar més de la meitat del clericat. A Barbastro va ser gairebé el 90 per cent. Però les matances no van ser monopoli dels anarquistes. Hi van estar implicats membres de tots els grups polítics i fins i tot gent que no havia militat a cap. 

El País Basc, que no va compartir l’experiència revolucionària de juliol a setembre de 1936 i on va governar el conservador Partit Nacionalista Basc, va ser l’excepció. Va ser l’única part de l’Espanya republicana on es va celebrar missa públicament durant la guerra i al front per als gudaris bascos. Per altra banda, els rebels van executar 16 capellans bascos l’octubre del 1936.

No hi ha una única explicació per a aquesta violència, tot i que, segons moltes de les anàlisis recents, es relacionava amb l’anticlericalisme que va formar part de la cultura política de l’esquerra espanyola i, sobretot, el buit del poder i l’empenta revolucionària desencadenats pel cop militar, sense el qual no haguessin succeït.