Presoners republicans, Santander

El 14 d’agost del 1937 els franquistes van iniciar el seu atac a Santander, una de les dues províncies del nord d’Espanya que encara eren en poder de la República. Malgrat l’intent republicà de diversió a Belchite, tardà i inútil, les tropes rebels van prendre Cantàbria en menys d’un mes.

La geografia va jugar a favor dels defensors; la potència de foc, la disciplina i l’estructura de comandament van afavorir els atacants. Els defensors estaven molt dividits entre ells, entre soldats i milicians bascos, santanderins i, menys, asturians. La República va intentar coordinar aquestes forces amb la creació el 6 d’agost a Santander de la Junta Delegada del Govern al Nord sota la direcció del general Mariano Gamir Ulibarri. Va ser un miratge. La fractura més gran, que la Junta no va aconseguir soldar, era la que representaven els soldats nacionalistes bascos que, majoritàriament, eren renuents a continuar lluitant fora del País Basc un cop aquest havia estat conquistat pels franquistes. Per salvar aquesta situació, el cap de govern basc, José Antonio Aguirre, va proposar al Govern central que els seus soldats fossin evacuats per mar i se’ls enduguessin a França, des d’on envairien Navarra. Era un pla impracticable en el millor dels casos. Més practicables en canvi, tot i que en el fons també irreals, van ser els intents, ja en curs des del mes de juny, per part del Partit Nacionalista Basc per aconseguir una rendició per separat amb els italians, que van reeixir en el Pacte de Santoña del 24 d’agost.

La propera caiguda de Santander va quedar clara quan els italians van prendre, després de durs combats, el Port de l’Escudo el 17 d’agost. Amb això van aconseguir deixar aïllada una important borsa de tropes republicanes al sud de la serralada cantàbrica que ben aviat seria destruïda. Per la seva banda, els esforços del general Gamir de crear línies defensives van fracassar una i una altra vegada. La desmoralització va ser molt forta a l’exèrcit. Els comandaments van començar a abandonar els seus homes i la major part dels batallons bascos es van dirigir concentrats a Santoña per rendir-se. Al capdavall, el comandament franquista no va respectar l’acord entre bascs i italians, i va internar l’exèrcit vençut. El dia 25 Aguirre va sortir en avió cap a França, mentre el comandament republicà i d’altres dirigents polítics es van traslladar en submarí a Gijón per continuar la lluita. La decisió era presa: calia retirar-se a Astúries.

L’exèrcit que surt de Santander cap a Astúries l’últim dia d’agost està malmès, completament desmoralitzat i mancat de comandament. Mentre els franquistes netejaven les darreres borses de resistència a la zona, es van lliurar a una violenta repressió. També van començar a porgar les tropes derrotades per incorporar els soldats que els poguessin ser útils per als seus exèrcits. La majoria va acabar lluitant amb l’uniforme franquista. En general, la població càntabra va rebre bé els vencedors. La guerra havia acabat per a la majoria d’aquesta, i havia vençut el bàndol que concordava millor amb els seus valors polítics, socials i religiosos.