Material de guerra pres als italians a Guadalajara

Havia de ser l’apoteosi de la intervenció italiana a Espanya, però va suposar una gran humiliació per a Mussolini. Després de la seva victòria sobre els milicians republicans a Màlaga, els italians del Corpo Truppe Volontarie (CTV) van pensar que podien ampliar la seva gesta amb un assalt fulgurant contra la capital d’Espanya i acabar així la guerra. Es tractava d’una altra temptativa d’encerclar Madrid; i, com totes les anteriors, va fracassar. Contràriament a Màlaga, Madrid era defensada per l’Exèrcit Popular, més disciplinat, ben armat, i que gaudia del suport de l’aviació republicana, aleshores potser en el seu moment de més embranzida de tota la guerra.

Els italians van iniciar el seu atac el 8 de març amb el suport de vàries unitats espanyoles i, en especial, de la divisió de Sòria. Tenien el suport d’una massa relativament compacta de tanquetes i tancs, nombroses camions i artilleria. Es van topar amb vàries unitats de les Brigades Internacionals que van frenar el seu avenç. No obstant, els atacants van aconseguir prendre unes quantes localitats, entre elles Brihuega. Malgrat el caos dels primers tres dies, els republicans van aconseguir recular en un cert ordre i van estar en condicions de contraatacar el dia 12 amb tancs pesants T-26 i unitats de refresc, incloent-hi de nou les Brigades Internacionals. Les inclemències climàtiques van jugar al seu favor.

El temps durant la batalla va ser atroç, amb boira, pluja i neu. Els deficients blindats italians van ser incapaços de progressar en camp obert, la qual cosa els hagués permès de dur a terme a terme maniobres envoltants. En canvi, van quedar confinats amb la resta de mitjans mecànics a la carretera pavimentada Nacional II, on van ser una presa fàcil per a l’aviació republicana que va sembrar el caos entre els atacants. La primacia aèria republicana durant la batalla també va ser deguda al temps, atès que els seus avions s’enlairaven d’aeròdroms amb pistes asfaltades mentre que l’aviació rebel no podia fer-ho des de les enfangades pistes provisionals de les seves bases. Entre el 19 i el 23 els republicans van recuperar el territori perdut. 

El nombre de baixes en ambdós bàndols va ser molt similar però el prestigi militar italià va sortir-ne molt malmès. La majoria de les baixes rebels eren italianes. Mussolini, enfurismat, va destituir varis comandaments del CTV, tot i que no ho va fer amb el general en cap, Mario Roatta. El comandament franquista va aprofitar l’ocasió per eliminar l’autonomia operativa del CTV, que va quedar subordinat a la Caserna General de Franco. L’aviació italiana també va acabar subordinada a la de la Legió Còndor alemanya.

Madrid s’havia salvat un cop més, però havia estat gràcies a un exèrcit que havia operat bé en camp obert davant un altre més nombrós i en principi millor armat. En conseqüència, els va pujar molt la moral: es creia que la República podia guanyar la guerra. Tanmateix, aquesta derrota dels rebels va acabant sent beneficiosa per a ells. Franco va deixar de provar de prendre Madrid en va i aleshores es va centrar en acabar amb el Front Nord. I Mussolini va decidir que el seu prestigi només podia ser restablert mitjançant l’enviament de més homes i més material a Espanya.