La Línia XYZ

Entre el 23 d’abril i el 25 de juliol de 1938 va tenir lloc una de les batalles més oblidades de la Guerra Civil: l’ofensiva franquista contra València. Aquesta batalla va ser la continuació de la gran ofensiva a l’Aragó que va acabar dividint el territori republicà en dos quan les tropes rebels van arribar a la costa mediterrània. Amb Catalunya a l’abast de la seva ma, Franco va prendre la decisió molt qüestionada d’avançar cap al sud en un intent de prendre València. Potser pensava que es repetiria la dinàmica de l’anterior batalla, en què els franquistes progressaven ràpidament i els republicans s’ensorraven. L’ofensiva va aconseguir prendre tota la província de Castelló, però no va poder assolir l’objectiu últim ja que es va topar amb la reeixida defensa de les tropes lleials a uns cinquanta quilòmetres de València: la línia XYZ.

Després de la derrota a Aragó, l’exèrcit republicà va aconseguir rearmar-se prou com per poder fer front a l’enemic. En particular, van arribar nous avions i armes antiaèries, que van pal·liar l’avantatge en aviació de què gaudien els franquistes d’ençà mitjans de 1937. Alhora, els enginyers republicans van començar a construir la línia defensiva XYZ a les serres del nord de València. Aquesta línia estava composada per unes trinxeres molt ben excavades i fortificades que aprofitaven els plecs del terreny. Aquestes trinxeres serien difícils de prendre i molt resistents als bombardejos. Els rebels es van llançar contra aquestes fortificacions en restablir la seva ofensiva el 5 de juliol. Aquesta es va basar en un gran suport aeri i artiller als assalts frontals de la infanteria. Els assalts van ser rebutjats pels defensors amb greus pèrdues per als atacants (unes 5.000 i 20.000 baixes, respectivament). D’ençà el 24 de juliol els atacs rebels es van fer més escassos fins desaparèixer. Va ser una gran victòria defensiva republicana que el Franquisme va decidir oblidar.

L’ofensiva contra València va anar acompanyada d’una onada massiva de bombardejos contra poblacions costeres de Catalunya i València, en què, un cop més, els italians es van distingir pels seus atacs indiscriminats. El 25 de maig, les seves bombes van caure sobre el mercat central d’Alacant on van deixar uns 300 morts. El 31 de maig va ser el torn de Granollers, on van matar més de 200 persones. Per la seva banda, la Legió Còndor, emprant Mallorca com a base, va bombardejar varis ports, destacant per la seva letalitat els atacs a Alacant i Cartagena. Barcelona va ser de nou bombardejada repetides vegades. Aquests atacs van provocar una gran indignació internacional, però, com tantes atrocitats prèvies, no van tenir cap influència en la política de No-Intervenció de les democràcies.

El fracàs de l’ofensiva de Llevant va permetre a la República refer els seus exèrcits a Catalunya. Algunes de les seves millors unitats hi van poder ser rearmades. Però faltaven soldats, per la qual cosa les autoritats van començar a cridar a files adolescents, a qui popularment es va donar el nom de la Lleva del Biberó. Aviat anirien a lluitar a la batalla més llarga, sagnant i decisiva de tota la guerra a les riberes del riu Ebre.