La Batalla del Jarama

Encara no havia acabat la Batalla de Màlaga quan va començar la del Jarama (del 6 al 27 de febrer de 1937). Va ser un altre intent més de Franco de conquistar Madrid. Com en els anteriors de novembre-desembre de 1936, va fracassar.

En aquesta ocasió, l’atac a la capital d’Espanya es basava en un pla molt més elaborat i amb molts més mitjans que no pas l’assalt frontal que havia intentat l’Exèrcit d’Àfrica tres mesos abans. La intenció dels franquistes era una maniobra envoltant a l’est de Madrid que seccionés la carretera de València, deixant així la capital aïllada i, per tant, condemnada a la rendició. Fins aleshores, les tropes franquistes sempre havien vençut amb facilitat les forces republicanes en combats en camp obert. Però batre l’Exèrcit Popular no seria el mateix que desfer-se de milicians. En tot cas, els atacants van concentrar una força sense precedents a la guerra: l’anomenada Divisió Reforçada de Madrid. Aquesta estava formada per cinc brigades ben armades i entrenades, amb metralladores, tancs, artilleria i un fort suport aeri.

L’atac del dia 6 va sorprendre els republicans que preparaven el seu. Hi va haver una mala coordinació inicial en el comandament, amb contínues friccions amb els assessors soviètics. La situació va millorar quan es va fer càrrec de les tropes el general José Miaja, cap de la Junta de Defensa de Madrid, amb l’assessorament del tinent coronel Vicente Rojo, el millor estratega republicà, i potser d’ambdós bàndols, durant tota la guerra.

L’avenç franquista va aconseguir creuar el riu Jarama en dos punts: Pindoque i San Martín de la Vega, quan els republicans van errar en volar els ponts. Tanmateix, molt aviat el seu progrés va ser penós i molt costós en homes. Les tropes republicanes eren millor posicionades, dominant els alts a les carreteres i vies d’atac. Els rebels no van aconseguir prendre el pont crucial d’Arganda defensat pels italians antifeixistes del batalló internacional Garibaldi. Per la seva banda, les contraofensives republicanes al voltant de Morata de Tajuña i del cruent mont Pingarrón gairebé no van aconseguir avançar. Cap a finals de febrer, els dos bàndols estaven esgotats i fortament atrinxerats, i la batalla es va anar extingint. Els franquistes havien fallat en el seu intent de prendre la carretera de València, tot i que un tram en va quedar exposat al foc.

La batalla va deixar palesa la nova solidesa de les forces republicanes, millor entrenades, armades i dirigides que no pas abans. La seva força aèria encara mantenia la supremacia local guanyada a Madrid el novembre i els seus tancs T-26 van ser crucials en diferents moments de l’enfrontament. Un paper clau d’aquesta solidesa defensiva va correspondre a l’actuació de tres Brigades Internacionals, la XI, XII y XIV, que van patir enormes baixes, en particular les tropes americanes i angleses. Fruit d’aquesta amarga experiència naixeria una de les cançons més famoses de la guerra, Jarama Valley. Aquesta victòria republicana també va ser celebrada en la famosa pel·lícula Spanish Earth, en part rodada al camp de batalla.