Joc de Taula L’entrada a Madrid

El 10 de febrer de 1939, Juan Negrín va tornar de França al territori republicà. La seva intenció era resistir. A França havia arribat un gran carregament d’armes soviètic que podia emprar-se per allargar la guerra fins que esclatés el conflicte europeu que s’entreveia. Molts no hi estaven d’acord. Els anarquistes, una gran part del socialisme i dels republicans creien que la guerra estava perduda. La població estava esgotada i afamada. Malgrat les esperances de Negrín en la situació internacional, aviat va arribar un altre cop de les democràcies contra la República: el 27 de febrer França i Gran Bretanya van reconèixer oficialment el Govern de Franco. En aquest context es va forjar una conspiració centrada en els militars i polítics de Madrid per destituir Negrín i demanar a Franco una rendició negociada. El cap de la conspiració era el coronel Segismundo Casado qui estava en contacte amb la Cinquena Columna, que, al seu torn, deia representar Franco.

La insurrecció de Casado va començar el 5 de març de 1939. En mig d’una situació confusa, la flota republicana va abandonar Cartagena i es va dirigir cap al nord d’Àfrica, privant així milers de republicans dels mitjans que haguessin permès la seva evacuació i posada fora de perill de la repressió franquista. El dia 6 es va constituir a Madrid el Consell Nacional de Defensa, presidit pel general José Miaja, però els homes forts del qual eren el coronel Casado i el polític socialista Julián Besteiro. Aquest Consell es va posar en contacte amb el comandament franquista per negociar una rendició amb garanties per a militars i polítics republicans. Aquell mateix dia Negrín va sortir d’Espanya. No hi tornaria mai més. Mentrestant, a Madrid, es van produir violents combats entre unitats comunistes i els partidaris de Casado que van durar fins el dia 12. Milers d’homes van morir en els enfrontaments d’aquesta guerra civil republicana.

Les negociacions entre el Govern de Franco i la Junta de Defensa no van dur enlloc. Franco no estava disposat a fer concessions i tractava els republicans com vençuts que només podien esperar la seva gràcia. Només li quedava esperar que aquests s’ensorressin. El dia 26 de març va ordenar als seus exèrcits que comencessin a avançar sobre les línies republicanes. No van trobar resistència. Els soldats es rendien en massa o desertaven, mentre molts dels seus oficials i comissaris polítics encetaven una precipitada fugida cap als ports del Mediterrani per escapar de la repressió franquista que es temia, amb raó, implacable. El 28 Madrid es va rendir. En els tres dies següents els ports van ser ocupats. La guerra es va acabar formalment l’1 d’abril. Desenes de milers de republicans van quedar atrapats al país. Aviat van ser enviats als camps de concentració o a l’escamot d’execució.

Franco havia guanyat la guerra, però difícilment es podia dir que la nova situació era una situació de pau. Els soldats de la República, i, en especial, els comandaments van ser tractats no com un exèrcit vençut sinó com criminals. En contra de les esperances dels que s’havien rendit, Franco no tenia cap intenció d’integrar els republicans en la seva Nova Espanya. Volia eliminar-los, aterrir-los i silenciar-los.