Cr-32 italià

La intervenció italiana en la Guerra Civil espanyola va ser massiva i decisiva. Va començar abans de l’inici del conflicte. El març de 1934, Mussolini va signar un acord amb els conspiradors antirepublicans pel qual els va facilitar armes, diners i entrenament de milícies. Més tard, l’1 de juliol de 1936, va signar un altre acord per garantir ajuda militar directa, incloent-hi l’enviament d’avions. Itàlia no només estava al corrent de la conspiració que havia d’esclatar el 18 de juliol, sinó que la va facilitar. Tanmateix, quan es va produir el cop, Mussolini va retardar uns dies el subministrament de l’ajuda promesa als rebels, potser perquè encara sospesava les seves implicacions i possibilitats d’èxit.

El 30 de juliol de 1936, nou bombarders Savoia-Marchetti  81 van aterrar prop de Melilla. Però dos més havien aterrat d’emergència a l’Algèria francesa (un altre s’havia estavellat al mar). Malgrat l’absència de marques i les instruccions de la tripulació que van negar ser membres de les forces armades italianes, les proves eren aclaparadores i aviat va quedar palès que eren l’avançada de la intervenció italiana. Al cap de poc van arribar més avions, tancs, metralladores i soldats. El 7 d’agost van aterrar al territori insurrecte 27 caces Fiat Cr 32, un avió molt versàtil i maniobrable que aviat va passar a ser el favorit dels aviadors franquistes. Alhora, els italians van fer de Mallorca la seva gran base a la Mediterrània, des d’on van obstaculitzar el trànsit d’armes, de petroli i aliments a l’Espanya republicana. Des de Mallorca bombardejarien també les ciutats del Mediterrani, amb una gran pèrdua de vides civils. 

La intervenció italiana va ser il·legal i es va produir tot i que aquest país fos signatari del Tractat de No-Intervenció. Malgrat això, Itàlia va enviar als franquistes prop de 78.000 homes perfectament equipats, és a dir, més del doble que aquells que, desarmats, van arribar per enrolar-se a les Brigades Internacionals. També van enviar uns 150 tancs, centenars de peces d’artilleria i milers de metralladores i altres armes. La Marina italiana, com la nazi, va dur a terme nombroses operacions il·legals d’espionatge, atac i assetjament als republicans. Va subministrar a Franco dos destructors i dos submarins, més el préstec encobert de quatre submarins més. L’aviació italiana va enviar si més no 758 avions. Sumats als enviats pels nazis, eren gairebé el doble dels avions que els republicans van rebre de la Unió Soviètica.

L’ajuda massiva italiana es va pagar a crèdit, la qual cosa va permetre als franquistes disposar d’una font estable de subministraments. Tanmateix, tota aquesta ajuda hagués estat molt menys eficaç si els italians, o la resta dels combatents del bàndol franquista, no haguessin tingut petroli per moure el seu equipament. Les companyes americanes Texaco i Standard Oil el van subministrar a crèdit i a preu de descompte. Les tropes rebels i els seus aliats mancaven de camions. També en aquest cas i a crèdit, si més no 12.000 van ser subministrats per les empreses americanes Ford, General Motors i Studebaker.