Boina de Requetè

Aquesta pintura de 1937 de Gustavo de Maeztu, Con este signo venceré, mostra un milicià carlista mudat amb una boina vermella i portant una creu al combat. La boina vermella és el símbol del carlisme, moviment ultracatòlic i monàrquic absolutista que va néixer durant la primera meitat del segle XIX. Des de la seva aparició a la guerra civil de 1833-1840, el moviment carlista sempre va tenir una vessant militar i insurgent. Les seves unitats, o terços, van acabar adoptant el terme “Requetè”. Els requetès es van reorganitzar d’ençà el 1913, seguint exemples contemporanis de França i Irlanda. En aquest sentit, es van comportar com altres milícies, cada cop més virulentes, que van emergir a Europa poc abans i sobretot després de la Primera Guerra Mundial. Va ser, però, durant la Segona República, i, especialment des de 1932, tot i ser prohibides les milícies, que els requetès van enfortir la seva organització militar, entrenant i armant-se. Es preparaven per destruir un dia l’odiat sistema democràtic.

El reorganitzador dels requetès va ser el coronel José Enrique Varela, qui més tard tindria un important paper en la Guerra Civil i en la dictadura franquista. El nou pla d’instrucció va incloure l’enviament de 500 joves a Itàlia, on els seus col·legues feixistes els van ensenyar l’ús de les armes més modernes. La vetlla de la guerra, el Requetè sumava uns 30.000 homes llestos per entrar en combat, sobretot a Navarra i al País Basc (tot i que també eren a Andalusia, Aragó, Astúries i Catalunya). No ho farien sols. Per una banda, des de feia anys, els dirigents carlistes havien estat negociant amb altres grups colpistes que els havien subministrat diners, armes i contactes. Per l’altra, el líder tècnic de la conspiració, el general Mola, estava  destinat precisament a Pamplona, epicentre del carlisme. Mola sabia que la participació dels terços carlistes era fonamental perquè reeixís el seu pla de cop d’Estat. Aquest consistia a enviar el més ràpidament possible les columnes carlistes cap a Madrid i convergir amb d’altres forces insurrectes que provindrien del sud, i, en especial, amb l’Exèrcit d’Àfrica.

Mola i els carlistes van controlar la situació fàcilment a Navarra, fet que els va permetre ajudar altres forces rebels a dominar gairebé tota Castellà i Lleó. En un clima de fervor religiós i militar col·lectiu, els milicians carlistes van veure com augmentaven les seves files fins arribar als 60.000 membres. Tot i així, no van aconseguir el seu objectiu final. Van ser detinguts per les forces republicanes a finals de juliol a les collades de les serres del nord de Madrid. Aquest fracàs va significar que el pes de la guerra recauria en les tropes colonials que, comandades per Franco, avançaven dibuixant un arc des de la frontera amb Portugal per caure sobre Madrid. Mentrestant, la repressió a les zones controlades per les forces militars de Mola i els seus terços carlistes i unitats falangistes va deixar enrere una profunda seqüela de mort. Durant els primers mesos de la guerra, només a Navarra van ser assassinats uns 2.800 republicans, i a la regió veïna de La Rioja al menys 2.000 més.

L’origen humil dels requetès crida molt l’atenció perquè, majoritàriament, eren pagesos pobres. És evident que el seu rebuig visceral de l’Estat liberal primer i democràtic després, més les seves conviccions religioses i d’identitat local, que es van transmetre de generació en generació, van pesar més en les seves consciències i accions que no pas la seva situació social.