Avions Breguet XIX

Espanya es va mantenir neutral durant la Primera Guerra Mundial. La seva experiència bèl·lica recent va quedar reduïda a la Guerra del Marroc (1909-1926). Aquest fet, en afegir que el país no només no tenia enemics exteriors evidents, sinó que tenia una economia feble, van condicionar la situació de l’exèrcit.

El 1936, l’exèrcit espanyol era ineficaç per a un conflicte exterior. Comptava amb prop de 170.000 efectius als quals cal afegir uns 67.000 membres de les forces d’ordre públic. Per tal de contrastar una dada comparativa, era més petit que l’exèrcit colonial francès i, per suposat, era molt pitjor armat. A penes comptava amb 1.600 camions i d’altres mitjans mecànics, incloent-hi una desena de tancs Renault Ft-17 de la Primera Guerra Mundial. L’artilleria era composada sobretot per peces del calibre 75, que també havia estat la més emprada pels francesos en la Gran Guerra. Pràcticament no hi havia artilleria antiaèria. Aquesta escassedat de mitjans també va afectar l’Aeronàutica, que el 1936 tenia 53 caces, gairebé tots Nieuport-Delage NID 42, i uns 100 avions de reconeixement Breguet XIX. Caldria afegir-hi uns quants hidroavions. Tots ells, llevat d’algun avió de transport, eren avions biplans que havien esdevingut molt obsolets.

L’exèrcit espanyol era un exèrcit basat en la infanteria lleugera, pobrament sostinguda per l’artilleria i d’escàs valor per a les noves concepcions tàctiques que s’estaven plantejant aquells anys, sobretot a Alemanya i la Unió Soviètica, basades en grans masses de material blindat assistides per una potent aviació. Aquesta pobresa de la força militar també afectava la doctrina. El 1936, les tàctiques defensives de l’exèrcit francès encara gaudien d’un alt prestigi. El problema era que Espanya presentava una manca tant d’homes com de material per implantar-les. Tampoc, a diferència de França, tenia un enemic terrestre evident. El que tenia era un enemic potencial en les tribus del nord del Marroc i, per aquest motiu, l’exèrcit estava preparat per a guerres d’infanteria de poca envergadura, en què les tropes avançaven en forma de columnes contra masses petites, pobrament armades, sense aviació i sovint escampades. En realitat, l’únic enemic realment perillós d’Espanya als anys 30 només podia ser Itàlia, tenint en compte les aspiracions imperials de Benito Mussolini, que nodrien una velada intenció de tenir una base a les Balears, potser ocupant una illa. En aquells moments, Itàlia, contràriament a Espanya, tenia una marina molt potent i una força aèria encara puntera i, suposadament, una infanteria ben equipada i entrenada. Contra aquesta amenaça, Espanya només podia emprar la seva proximitat diplomàtica amb França i el desig britànic de mantenir Itàlia a ratlla a la Mediterrània.

Tots aquests factors, el tipus d’exèrcit, el seu armament i la seva doctrina, més les relacions exteriors d’Espanya, es van posar en marxa el juliol de 1936. No va ser casual que les unitats militars peninsulars actuessin amb poca eficàcia, perdent de vegades batalles urbanes amb la Guàrdia Civil, la Guàrdia d’Assalt i les milícies; que l’aviació republicana fos incapaç de bloquejar l’estret de Gibraltar, sobretot quan van arribar els primers avions alemanys i italians; que les tropes de l’Àfrica avancessin cap a Madrid en columnes; i que els italians establissin a Mallorca la seva principal base a Espanya. La intervenció estrangera havia de canviar tant l’armament com la forma de fer la guerra dels exèrcits espanyols.