Regulars

El 1936 España comptava amb uns 32.000 homes en l’exèrcit colonial al Marroc. Més de la meitat eren soldats europeus i la resta, tropes indígenes. Aquelles composaven la Legió, batallons de caçadores i metralladores, artilleria i enginyers. Les tropes colonials, les millors de què disposava l’exèrcit espanyol, eren enquadrades sobretot en els Regulars i en les Mehalas. Totes van acabar sota el control dels militars rebels. Aquests estaven dirigits pels coronels Luis Soláns (Melilla), Eduardo Sáez de Buruaga (Tetuan) i el tinent coronel Juan Yagüe (Ceuta), que van arrestar, destituir i assassinar el general Manuel Romerales (Melilla) i el cap suprem al Marroc Agustín Gómez Morato, que va salvar la vida, però va ser condemnat a presó. També van detenir i assassinar la primera autoritat governamental del Protectorat, l’alt comissari Arturo Álvarez-Buylla. Tal com havia previst Mola, Franco es va fer càrrec de l’exèrcit del Protectorat el 19 de juliol.

Les tropes colonials i, en especial, les formades per natius i la Legió, tenien la fama ben merescuda de ser aguerrides i cruentes. Aviat tindrien l’oportunitat de fer honor a la seva reputació, perquè tan bon punt va començar la rebel·lió, els seus comandaments van començar a enviar-les al sud de la Península, primer per donar suport a Queipo de Llano a Sevilla i assegurar-se els ports d’Algeciras i Cadis i, més tard, per tal de formar les columnes que avançarien cap a Madrid passant per Extremadura. El 18 de juliol, el destructor Churruca i la motonau Ciudad de Cádiz van transportar 220 homes a Cadis. L’endemà, el canoner Dato i el vaixell de càrrega Cabo Espartel van dur-ne 170 més a Algeciras. Tanmateix, els plans per transportar tropes per mar es van torçar quan la major part dels vaixells de guerra va romandre en el bàndol lleial després del motí de les seves tripulacions contra els comandaments, que, en la seva gran majoria, havien provat d’unir-se a la rebel·lió. Aquest va ser el cas del Churruca que aleshores va passar a servir la República. Els rebels només van aconseguir fer passar 150 homes en dos falutxos els dies 24 i 25 de juliol següents, i només perquè van agafar avantatge gràcies a la boira existent a l’Estret de Gibraltar. En aquells moments, la feble aviació republicana i sobretot la marina mantenien l’estret pràcticament bloquejat.

D’ençà del dia 19 fins a 28 de juliol, el trànsit de tropes va continuar de forma molt precària a través d’un pont aeri amb uns quants petits avions que no podien transportar més de 10-15 homes cadascun. Dos factors vindrien a remeiar aquesta difícil situació per als rebels. Una va ser l’arribada de vint transports alemanys de gran capacitat Ju 52/3 (i amb 6 avions d’escolta) el dia 28 i, uns dies més tard, el de 9 bombarders Savoia-Marchetti SM 81 italians convertits en transports. Aquests avions van obrir un pont aeri massiu. L’altre factor va ser el posicionament d’una potent esquadra alemanya a les immediacions de l’estret que va dissuadir la flota republicana de continuar el bloqueig. L’Exèrcit d’Àfrica tenia aleshores via lliure per creuar l’Estret.