Una pau separada per Catalunya?

Durant els tres anys de la Guerra Civil, les potències europees van apostar per la solució més convenient geopolíticament a l'Occident del continent i, especialment, pels equilibris mediterranis. Amb unes connexions marítimes militars antagòniques al Mare Nostrum, qualsevol rumor d'una pau separada de Catalunya -o de tots els territoris de llengua catalana, València i les Balears incloses- despertarien alarmes i interès a les cancelleries.

A de la idea que sobrevolà el conflicte d'inici a fi segons el qual el Govern català en mans del nacionalisme democràtic d'esquerres estaria en negociació amb França, la Gran Bretanya o fins i tot amb l'URSS, és d’on procediria el llibre del geògraf alemany Franz Pauser. Des de la perspectiva de la geopolítica alemanya, sense interessos directes a la Mediterrània, es tenia clar que una Catalunya sobirana seria una extensió natural francesa reforçant les seves línies de comunicació entre les bases de Toulon i Bizerta i la resta dels ports de l'Àfrica del Nord Francesa i, per extensió, ajudant-la en una guerra contra la Wehrmacht. Pauser insistiria que era imprescindible evitar la secessió catalana i encara més impossibilitar que la costa valenciana i balear quedés en mans d'un Estat que estendria França fins gairebé Gibraltar.

El llibre, publicat en alemany el 1938, no era una fantasia intel·lectual d'un aficionat a la geografia, sinó la representació d'una idea que tenia una base sòlida però desajustada. Certament la Generalitat estava en converses tant a Londres com a París amb els governs respectius per fer present que Catalunya era un subjecte polític a tenir en compte, amb personalitat pròpia, en qualsevol solució del plet espanyol.

Entre 1937 i 1939 els delegats catalans, Josep Maria Batista i Roca a Londres i Nicolau Maria Rubió i Tudurí a París, no dubtarien a presentar opcions que, encara que de manera vetllada i no directa, proposaven una pau separada que segregués Catalunya -o la Gran Catalunya- d'Espanya com a aliada democràtica davant de l'envestida nazi-feixista que s'apropava. Batista ho va proposar el juny de 1938 a Lord Halifax, Rubió el novembre d'aquell any als francesos afirmant que Catalunya es desentendria de l'Espanya republicana de Negrín.

Pauser, com diferents militars italians especialment els almiralls Goiran i Tur, temien precisament això. En la lluita pel control del Mediterrani, Itàlia necessitava “quedar-se” la costa espanyola per dificultar el trànsit britànic des de Gibraltar a Suez passant per Malta-Xipre, així com contra les línies marítimes franceses nord-sud. Una altra cosa era la por que Catalunya, més que signar una pau separada, quedés en mans d'un règim afí a l'URSS, cosa temuda per tothom, des del Vaticà a la Gran Bretanya. En realitat, el fantasma de la pau separada, absolutament real en les aprensions o somnis de ministeris d'exteriors i alts comandaments, només seria això. El nacionalisme català, movent-se al marge de Pauser, no va voler, no es va atrevir, o no va tenir prou perspectiva internacional per intentar-ho seriosament. Potser va ser fidelitat republicana espanyola, potser manca de visió.