Brigadistes canadencs creuant el riu Ebre

El 25 de juliol de 1938, en un atac sorpresa, l’Exèrcit Popular va creuar el riu Ebre. Així va començar la batalla més llarga i dura de la Guerra Civil que, quan va acabar a mitjans de novembre, es va saldar amb unes 100.000 baixes entre ambdós bàndols. La batalla va ser el cant de cigne de l’exèrcit de la República que va lluitar amb més habilitat i potser amb més determinació que mai, però que va acabar perdent a causa de la gran superioritat en material de l’enemic.

El cervell del creuament de l’Ebre va ser el general Vicente Rojo. El seu pla era senzill i agosarat. Creuar el riu, avançar ràpidament i fer acopi del més gran nombre possible de tropes enemigues. S’obriria així un gran forat a les línies rebels que obligaria Franco a aturar l’ofensiva contra València i desplegar totes les forces que pogués aplegar a l’Ebre. Però, a més, el pla tenia una intencionalitat política: mostrar a França i al Regne Unit que la República continuava lluitant i que havien de comptar amb ella en el que semblava seria, més aviat que tard, la seva confrontació amb Hitler. Malauradament per a la República, aquesta darrera esperança era infundada. En plena batalla de l’Ebre, les potències democràtiques no van aprofitar la seva darrera oportunitat per desestabilitzar Hitler i, per contra, van consentir en l’anomenat Pacte de Munich del 30 de setembre de 1938 que el dictador alemany comencés a desmembrar Txecoslovàquia. En lloc d’enfrontar-se a Hitler, els franco-britànics el van fer més fort.

Mentrestant, a l’Ebre, el ràpid avenç republicà i el caos franquista van acabar uns dies després de l’inici de l’ofensiva. Franco va acumular al front de l’Ebre totes les tropes, l’artilleria i l’aviació que va poder, en una concentració de mitjans sense precedents en la guerra, per contraatacar a partir del 6 d’agost. Les seves tropes van atacar moltes vegades més, però els seus avenços van ser molt difícils a causa de la resistència tenaç dels republicans en un terreny muntanyós molt propici a la defensa. Paral·lelament, l’aviació italiana i alemanya va iniciar una altra onada d’atacs a poblacions de tot el Mediterrani, que van deixar centenars de víctimes civils.

Si hagués estat un bon estratega, Franco hagués empès els republicans contra el riu i hagués llençat la resta de les seves tropes per conquistar la gairebé indefensa Catalunya. Tanmateix, va optar per la tàctica més segura i costosa: la guerra de desgast amb avenços frontals precedits o acompanyats d’atacs massius d’artilleria i aviació. Alhora, els seus avions van provar incessantment de destruir els ponts sobre el riu construïts pels enginyers republicans. No ho va aconseguir. La tàctica de Franco va costar vides a ambdós bàndols i va perllongar la batalla unes setmanes més.

L’ofensiva final contra les posicions republicanes va començar el 30 d’octubre. Molt desgastat, però ordenat, l’Exèrcit Popular va creuar el riu cap a les seves posicions de partida el 15 de novembre. La batalla havia terminat. Poc quedava ja de l’Exèrcit Republicà a Catalunya. No tenia material de guerra per continuar lluitant (la frontera amb França era tancada des de juny). Mentrestant, les tropes del dictador seguien rebent subministraments per reposar el que havien perdut. La sort de Catalunya i de la República ja havia estat tirada.