Trinxeres a la Casa de Campo

El Capità Elio González González de la 75 Brigada Mixta va escriure “Juerga en las trincheras” al peu de la foto d’uns soldats republicans a la Casa de Campo de Madrid.

El 6 de novembre de 1936, els caps militars de Madrid van ser convocats a una reunió amb el president del Consell de Ministres, el socialista Francisco Largo Caballero. El Govern era a punt d’abandonar Madrid en direcció a València atès que creia que la capital no podria resistir l’assalt imminent de l’Exèrcit d’Àfrica. En el decurs de la reunió es va crear la Junta de Defensa de Madrid. Presidida pel general José Miaja, tenia per missió la defensa de la capital i, en cas de derrota, la retirada de les forces militars a una línia defensiva prop de Cuenca. El pessimisme republicà era molt justificat. Les tropes colonials, tot i que escasses, a penes 4.000 homes, des del principi de la seva ofensiva el 2 d’agost, havien aconseguit victòries contínues davant els exèrcits republicans. En els combats anteriors, els milicians van ser encerclats o havien escapat de forma caòtica davant les foguejades i àgils columnes rebels. Res no indicava que no es repetiria una derrota similar a Madrid.

El 8 de novembre van aparèixer les primeres tropes rebels del general José Enrique Varela a la zona de la Casa de Campo de Madrid. Formades en cinc columnes, van començar a avançar cap a la Ciutat Universitària, encara a mig construir, un dels projectes reformistes d’un país fins aleshores dinàmic que la Guerra Civil va avortar. Durant les quatre setmanes següents, els atacants van aconseguir moure el front fins als límits mateixos de la ciutat i fins i tot penetrar breument a alguns carrers. També van prendre tres quartes parts de la Ciutat Universitària, però van fracassar en el seu intent d’assaltar la capital. Això va obeir a uns quants factors. La feblesa numèrica i el cansament dels rebels en va ser un. Un altre va ser la ràpida acumulació de forces republicanes a la capital on van arribar milicians més foguejats des de l’Aragó, com ara la famosa columna anarcosindicalista de Durruti (que va morir als combats) i els primers batallons de les Brigades Internacionals. Junt a aquestes forces també van aparèixer els primes tancs, avions i altres armaments soviètics i, no menys important, els formadors d’aquell país, que van millorar la capacitat de foc i tàctica dels defensors. Per fi, Madrid va ser una batalla on hi havia poc espai per a la maniobra, amb la qual cosa l’exèrcit colonial va perdre un dels seus avantatges més notables mentre que els milicians es van sentir més segurs i van poder atrinxerar-se cada cop millor, sobretot darrera de la defensa natural que constituïa el riu Manzanares.

Franco va dir més tard que no va voler prendre la ciutat perquè no volia destruir-la. Era mentida. Els seus avions i canons, sobretot des del turó Garabitas, van iniciar un bombardeig constant de la capital que es va acarnissar als barris obrers. Fins al 2 de desembre, legionaris, regulars i altres tropes van intentar prendre Madrid a l’assalt o desbordar els republicans. L’últim intent fallit va tenir lloc al nord del front, a la carretera de la Coruña. La victòria a Madrid va donar a la República esperances de poder guanyar la guerra. Ara es tractava d’aconseguir entrenar un nou Exèrcit Popular i armar-lo per prendre la iniciativa. Mai no ho va aconseguir totalment.