Oviedo

El 19 de juliol de 1936 a la tarda es va insurreccionar el coronel Antonio Aranda, cap militar d’Oviedo. Alhora ho feia el coronel Antonio Pinilla a la veïna Gijón. Aranda tenia fama de ser maçó i lliberal, i va jugar molt bé aquestes cartes per apaivagar les autoritats republicanes i encoratjar una columna de 4.000 miners a allunyar-se de la ciutat per lluitar a Madrid. Mai no hi van arribar. En entrar a Lleó, es van assabentar que els rebels ja havien pres Valladolid i els tancaven el pas. Tanmateix, la seva absència d’Astúries havia estat molt profitosa per a Aranda que d’aquesta manera va poder prendre Oviedo, reduir la resistència dels guàrdies d’assalt i milicians lleials, i començar una repressió ferotge contra els republicans locals. Oviedo va quedar aïllat al mig de l’Astúries revolucionària. Aranda comptava amb uns 2.500 homes, molt armament, abundant munició i menjar. Només anava escàs d’aigua, fet que va provocar greus problemes higiènics a la població. Aranda també havia fet centenars d’ostatges que eren familiars de republicans.

Les tropes rebels a Gijón eren febles, uns pocs centenars d’homes, i van acabar refugiant-se en dues casernes. No els faltava coratge, atès que, malgrat els atacs dels milicians molt mal armats, van lluitar fins esgotar les seves forces el 21 d’agost. Tanmateix, el coronel Pinilla no es va rendir i, quan les seves posicions van ser assaltades, va demanar al creuer Almirante Cervera que les canonés. Els oficials supervivents van ser executats pels republicans.

La defensa de Gijón per les tropes de Pinilla va representar una gran ajuda per a Aranda donat que, fins que no van prendre Gijón, els republicans van exercir un encerclament poc agressiu contra Oviedo. La situació va canviar el 4 de setembre quan els republicans van iniciar un seguit d’atacs contra Oviedo acompanyats de forts bombardejos aeris i artillers. Aquests atacs van ser molt costosos per a ambdós bàndols. Ràpidament, les limitades forces rebels van començar a perdre posicions i homes. Per la seva banda, la població civil va patir enormement aquests bombardejos i, per altra banda, a finals de mes, es va declarar una epidèmia de tifus.

El 4 d’octubre, els republicans van llançar la seva gran ofensiva final. Aranda va ordenar a les seves tropes que es concentressin en el centre de la ciutat. La seva posició era a punt de col·lapsar. La lluita ja era sovint de cos a cos. Tot i així, tenia una esperança: la important columna de socors, amb unitats de l’Exèrcit d’Àfrica, que anava avançant de Galícia a Oviedo. Va poder resistir el necessari perquè aquesta columna s’unís a les seves tropes el 17 d’octubre. Les forces republicanes, també esgotades i amb poca munició, es van retirar cap als afores de la ciutat, des d’on van continuar lluitant. Aquesta postal, publicada després de la guerra per l’Oficina de Turisme de la ciutat, mostra la destrucció causada pels combats.

La salvació d’Oviedo va donar una gran fama a Aranda, que va ser ascendit a general, i va reforçar encara més el prestigi de Franco. Alhora, va afeblir les forces republicanes que, aïllades de la resta del territori lleial, malgrat tot, aguantarien un any més un enemic cada cop més fort, millor armat i amb una moral més alta.